D’un temps ençà, les converses amb els meus amics boomers han canviat. Hem deixat de parlar dels fills per parlar dels nostres pares (o dels sogres). Com en una porta giratòria, uns surten, d’altres entren i nosaltres al mig, en sabatilles, sorpresos, sense manual d’instruccions.
Alguna vegada, per treure pes al tema, hem competit mig de broma a veure qui té la seva gent més xacrosa. Sempre enfocant-ho en positiu; arribar a vell és una cosa bonica malgrat els peatges físics que es paguen. “Doncs al meu pare, amb vuitanta-cinc, el van operar del cor. És feliç i està molt millor que abans”. “Doncs al meu, igual, li van extirpar un carcinoma i ara no para quiet”.
En les converses amb els de la meva quinta ja no parlem dels fills, sinó dels nostres pares
Per sota d’aquesta lleugeresa hi rau una inquietud més profunda. Ells són, en realitat, un avançament del que serem nosaltres d’aquí uns anys. Un espòiler.
Els mires i t’hi veus. Observes com envelleixen, repeteixen anècdotes, perden reflexos, s’enrabien, com es tornen més maldestres, com emmalalteixen... i et preguntes: Seré així? Estaré sola? Tindré qui m’escolti? Qui decidirà per mi si no puc? Em veuran com una càrrega? Molestaré?
I allà hi som tots, els de la meva quinta.
L’altre dia un amic explicava com se sentia quan anava a veure la seva mare a la residència. Per circumstàncies que no venen al cas, a la família no li va quedar cap altra opció que ingressar-la. De prendre aquella decisió els va costar molt. No importa que el centre geriàtric sigui fantàstic i amb una atenció boníssima. El fill, el meu amic, la va a visitar sempre que pot; poc. Cada dissabte sens falta. Això sí. I li truca sovint, no només watsaps. Quan se n’acomiada, es diu a si mateix “ja tornaré dissabte”, i se sent fatal, culpable. I em fa la següent reflexió: sempre portem els nostres pares on creiem que estaran millor, tot i això no pensem mai on seran més feliços. Molt cert.
Entenc que, en això de les cures, tothom fa el que pot. Està molt bé que algú dugui la seva mare a una residència. Està molt bé que ella sigui al seu pis, o que se la reparteixin els germans, o que algú la cuidi a casa seva. O que passis del teu pare si ha estat un cabró amb tu. No hi ha moralina en aquest article. Només que no hauríem de deixar de preguntar-los mai què volen i tenir-ho després en compte... Els ho devem.
Enmig de tot això descobreixes que en aquest país tan longeu morim malament. Massa vegades en solitud, en silenci o en un llit que costa més de 2.300 euros al mes. Morir bé és un privilegi; morir malament, una estadística.
Parlar d’això resulta tan incòmode com inevitable. Avui són ells, i demà, nosaltres.
