La retirada dels tres fundadors del Sónar del festival que van il·luminar el 1994 s’ha viscut entre la sorpresa, el reconeixement i una certa incertesa sobre el futur que espera el festival de música avançada, un adjectiu que va quedar curt a mesura que es van anar afegint a la barreja nous camps com la tecnologia o l’art.
“Em vaig traslladar a Barcelona després d’haver anat al meu primer Sónar” recorda José Luis de Vicente, director del Sónar+D durant la primera dècada del congrés tecnològic associat al festival. “Era un espai de llibertat on es barrejava tot, les festes amb el pensament, el que és radical i experimental amb el que és popular”, una fórmula copiada internacionalment per institucions de la talla del MoMA que ha estat possible “per Barcelona, pel seu caràcter, les institucions i administracions”, tot i que primer de tot és per la traça de Ricard Robles, Enric Palau i Sergio Caballero.
En una Barcelona desèrtica musicalment fa 30 anys va sorgir una cosa irrepetible”
“Han mantingut un diàleg constant i molt clar sobre com volien que fos el festival”, apunta De Vicente sobre el triumvirat, en què Palau era “el més dialogant amb els artistes”, Caballero aportava “el seu costat imaginatiu, amb el Sónar com a paisatge”, mentre destaca Ricard per la xarxa de complicitats que va teixir entre política, administracions, mitjans de comunicació i indústria, “tenia una gran capacitat per equilibrar i mediar en les relacions entre tants agents”.
La sincronització de tres caràcters tan diferents és un dels punts forts més destacats pels quals van acompanyar el Sónar en la seva història. “Són un trio difícilment repetible, s’entenen molt bé però són completament diferents”, destaca Josep Ramoneda, director del CCCB, quan s’hi va celebrar la primera edició del festival. “Ens ho vam passar molt bé i, malgrat que aquella música no m’entusiasmava, hi havia coses que ens atrapaven a tots”.
El seu projecte va ser una confluència bona per a la ciutat i amb ambició global”
Per la mateixa època va començar la relació amb Ferran Mascarell, que destaca com es complementaven “l’ordre racional de Palau, la capacitat comunicativa de Robles i la petita bogeria de Caballero”. “Ens vam trobar amb una gent atrevida, amb idees noves i ganes de fer coses”, recorda Mascarell, “va ser una confluència bona per a la ciutat i amb ambició global”. Llavors, a la SGAE, l’exconseller de Cultura es va encarregar d’impulsar la primera edició del festival quan encara no tenia nom. “Van venir amb el subtítol, Festival de Música Avançada, i els vaig dir que havien de continuar buscant. El dia que van venir amb el nom de Sónar vaig dir: ‘Nois, ho teniu, endavant’”.
“Van saber combinar hedonisme i cultura”, destaca el crític de La Vanguardia Ramon Súrio, que recorda que Ramoneda es va resistir a deixar-los marxar del CCCB “fins i tot quan estava massificat”. Robles, periodista, i la dupla Palau-Caballero, amb les seves idees musicals, “van crear una marca que se suposava vinculada al món de l’electrònica, però van començar a introduir elements que atreien un públic no estrictament electrònic”. Així van portar Daft Punk per primera vegada a Espanya, en un concert al poliesportiu de la Mar Bella que van omplir mentre provaven d’evitar que es colés la gent.
Van saber combinar hedonisme i cultura i van atreure un públic no només electrònic”
Santiago Carrillo, director de la revista Rockdelux , també destaca la capacitat del trio per barrejar el que és innovador amb el que és popular, “van saber potenciar l’electrònica, que als noranta semblava que posaria fi a la resta de músiques, i vendre un producte únic, barrejant-lo amb el concepte de músiques avançades, tot i que hi havia estils que ho eren, i d’altres, gens ni mica”. Van vendre la imatge de Barcelona al món, “van saber barrejar el paper de bons gestors musicals i el de comerciants, vendre el Sónar tant a les institucions públiques i privades i a escala internacional, i de manera espectacular”. Per això Carrillo situa el Sónar, juntament amb el Primavera Sound i el FIB de Benicàssim, com un dels tres festivals “més importants que hi ha hagut a Espanya”.
El salt a les grans lligues va tenir lloc “des del no-res”, destaca
Lluís Torrents, codirector de la sala Razzmatazz. “El panorama musical a Barcelona era desèrtic fa 30 anys, sobretot en música electrònica i avançada”, remarca el també president de l’ Associació de Sales de Concerts de Catalunya. En aquell erm va brotar “una cosa irrepetible, un festival que aposta per la cultura de club, amb una pota de dia i una de nit, una cosa que molta gent no entenia llavors”. Una cita que s’obria a la tecnologia i incloïa propostes com el Sónar Kids i les imatges de Sergio Caballero. “Van ser innovadors i revolucionaris a partir d’una idea de fer cultura que arribés a tothom, sense prioritzar el mercantilisme”.
El que han creat ha permès que l’art digital se situï al primer nivell mundial”
Parla del que va significar la innovació del Sónar Jordi Sellas, director artístic de l’Ideal, que destaca la contribució decisiva del festival al sector de les arts digitals a Catalunya. “El que han creat ha permès que l’art digital se situï al primer nivell mundial”, destaca, alhora que reconeix que la sortida dels actuals directors representa “el final d’una època” que es contempla amb nostàlgia però, alhora, amb optimisme pel llegat que deixen.
La capacitat d’exportar el talent local és el que més destaca Valentí Oviedo, director de la Fundació Gran Teatre del Liceu, per la capacitat “de connectar amb la ciutat connectant l’electrònica amb altres músiques i institucions com el Grec o L’Auditori”. Això ha impedit que el festival es convertís en “una bombolla aïllada” de música electrònica, a més de convertir-la en cultura en si mateixa mitjançant un festival que, des dels seus orígens a Ciutat Vella, s’ha estès pel món, prova que “és possible ser global des de la proximitat i el talent local”.
No sé si podem dir del Sónar avui que continuarà existint a Barcelona d’aquí 20 anys”
En la mateixa línia elogiosa s’ubica Xavier Marcé, regidor de Cultura de l’ Ajuntament de Barcelona, que destaca la capacitat de Robles, Palau i Caballero per “inventar” un festival “dels més importants del món” i que, al seu torn, projecta la ciutat a escala internacional. “El paper de Barcelona en el camp de la música no s’explicaria en bona part sense el Sónar”.
El secret per haver-lo creat és “ feina, feina i feina”, afirma Pepe Ribas, director de la revista Ajoblanco , on va tenir Ricard Robles sota el seu comandament. Va propiciar el seu viatge a l’ Expo de Sevilla del 1992 per entrevistar Los Rinos, això és, Palau i Caballero, que treballaven a la fira. De Robles en destaca l’interès per conèixer el funcionament d’altres festivals a fora i la llibertat per anar “a la seva”, a més de la comprensió entre ells, també amb Ventura Barba, quarta pota de la direcció, que abandonarà el Sónar a final d’any. “M’agrada que tots quatre hagin pres la mateixa decisió. No s’han deixat manipular i n’han après sobre la marxa”.
La duresa de les negociacions amb la Fira va ser una raó que els va fer vendre les accions”
La connexió amb la societat és el punt en què més insisteix De Vicente, per qui el Sónar és “una de les grans institucions culturals d’ Espanya, tant com qualsevol museu”. Per això espera una participació activa de les administracions públiques per defensar el seu llegat. A partir d’ara, diu, el Sónar “no implica només els fundadors” i recorda la importància del paper de Barcelona. Com a exemple posa esdeveniments com la Biennal de Venècia o el Festival d’ Edimburg, “projectes d’una centralitat absoluta a les seves ciutats, que no els discuteixen”. Del Sónar, en canvi, “no sé si podem dir avui que continuarà existint a Barcelona d’aquí 20 anys”.
El motiu d’aquesta incertesa és la propietat del festival en mans del fons Superstruct, que l’allunya de la gestió pública. “La duresa de les negociacions amb la Fira va ser una de les raons que els va fer vendre les accions”, lamenta Pepe Ribas. “S’hi jugaven molts diners cada any i eren gent de cultura, no de diners, per ells l’aspecte bàsic era la feina i l’honestedat”.
“El Sónar té uns propietaris” recorda Marcé, que prefereix esperar a saber com afecta el festival la sortida dels fundadors. “Hem d’analitzar què proposa el nou entorn empresarial i si això implica algun canvi substantiu”, afegeix, “malgrat que no puc imaginar que ningú vulgui malbaratar aquest llegat”. Els dubtes venen sobretot pel Sónar+D, de manera que el Consistori té les seves principals complicitats, “fins i tot en termes d’ajut econòmic”. El Sónar+D també ha estat el principal vincle amb el Departament de Cultura de la Generalitat del festival, que destaquen per la “projecció internacional de país” i “el treball amb els artistes catalans”.
“No podem considerar que és senzillament una decisió dels propietaris”, afegeix De Vicente, “també és una qüestió de la comunitat, dels que hem estat els seus membres, els que ens hem vinculat al festival i les institucions culturals de la ciutat. Han tingut una relació molt estreta i no haurien de desvincular-se’n”.