Després de patir innombrables contratemps de tota mena, durant els propers setze mesos els usuaris catalans de Rodalies tindran informació fiable sobre el trànsit ferroviari de la línia R3. Durant, com a mínim, un any i mig els trens no presentaran cap mena de retard entre Montcada Bifurcació i La Garriga, bàsicament perquè s’hi faran obres i no hi podrà circular cap comboi. Coincidint amb aquest tall de ferrocarrils, el més llarg que es recorda des dels temps pioners, es publica un novel·lot divertidíssim de sis-centes cinquanta pàgines que porta per títol Ferrocarrils de Mèxic , de Gian Marco Griffi (La Segona Perifèria). Una novel·la sorprenent situada en una època que ja ha estat molt narrada en la literatura italiana: el final de la Segona Guerra Mundial. Mai, però, d’aquesta manera. Un pobre soldat de la Guàrdia Nacional Republicana Ferroviària rep un encàrrec, a través d’una cadena de comandament tortuosa que arriba fins al mateix Hitler, de fer un mapa dels ferrocarrils a Mèxic. L’acció gairebé no surt d’Itàlia ni s’allarga més enllà d’una setmana, però el pobre soldat, anomenat Cesco Magetti, viu tota mena de situacions absurdes i rocambolesques que, sovint, fan pensar en les que, ambientades en la Primera Guerra Mundial, va concebre el txec Jaroslav Hašek a Les aventures del bon soldat Švejk (Proa). L’originalitat és un dels punts forts de la novel·la, que ressegueix la deriva del pobre Magetti i prescindeix de la clàssica estructura narrativa aristotèlica. Gian Marco Griffi surt del tot victoriós en empreses tan arriscades com reproduir un diàleg delirant entre un Adolf i una Eva que, efectivament, responen als cognoms Hitler i Braun.
El soldat ferroviari Cesco Magetti és el bon soldat Švejk de la Segona Guerra Mundial
Entre les moltes virtuts de la novel·la, n’hi ha una que frega el virtuosisme i posa a prova les habilitats dels traductors que s’enfronten a la tasca de girar Ferrovie del Messico a la seva llengua. En un capítol situat a la Piazza Vittorio Alfieri d’Asti el 12 de febrer de 1944 Griffi ret homenatge a la tradició enigmística italiana i fa que el seu personatge, assegut en un banc de la plaça, s’encalli davant d’una definició dels mots encreuats que presideixen la portada de La Settimana Enigmistica : “Soc un verí però en el futur guariré”, de sis lletres. Durant les següents sis pàgines, amb l’ajut d’un vianant molt aficionat als crucigrames, resolen un grapat de paraules d’horitzontals i verticals que, finalment, els permeten deduir que el verí és el curaro . La versió catalana no podia haver trobat millor traductor, perquè Pau Vidal, a banda de reputat italianòfil, és crucigramista professional, de manera que manté la solució de curaro però canvia els altres mots i definicions perquè es pugui completar el crucigrama en català, la graella del qual també adjunta. Si les obres de l’R3 s’allarguen ja tenen lectura.