Tot va començar als carrers antics i estrets de Betlem, on Honey Thaljieh (1984) jugava al futbol amb nois, desafiant l’opinió social. Va sobreviure com va poder a la guerra dels 40 dies en què va enterrar un cosí assassinat. Va cursar estudis universitaris i va acabar cofundant la selecció femenina de futbol de Palestina. L’activista va ser contractada per la FIFA per treballar en projectes futbolístics a favor de la igualtat i la pau. Atén La Vanguardia a Barcelona, on ha participat en The Change , un congrés per l’equitat de gènere. Ha viscut amb emoció el suport que Palestina ha rebut a Espanya.
Jugar a Palestina
El meu referent va ser la mare; i ara el pare sent orgull, i no pas por”
Vostè es defineix com a palestina, àrab, cristiana i també futbolista. Quin d’aquests aspectes li ha portat més discriminació?
Tots han estat un desafiament. Quan dius que ets cristiana, hi ha confusió, perquè moltes persones assumeixen que tots els àrabs són musulmans. Si dius que ets dona i que jugues a futbol, la gent se sorprèn. Però el que més pesa és dir: “Soc palestina”. Enfrontes moltes lluites, molts prejudicis, moltes especulacions. Veus com canvien les mirades i les expressions de les persones. Hauria de ser una cosa normal, com quan dius que ets espanyola. Però no ho és.
Quan va començar a jugar?
Tenia 7 anys. Quan tornava de l’ escola sempre veia els nois jugar als carrers i volia provar. Un dia em vaig armar de valor. Per mi, el futbol era una manera de distreure’m, d’escapar-me dels traumes.
Traumes?
Els genera el créixer en temps de conflicte, en plena segona
intifada (2000-2005). La nostra vida es va aturar. Soldats, mort... Et preguntes: per què nosaltres? Per què hem nascut aquí?
I com la va ajudar el futbol?
Era un refugi per sobreviure. Per mantenir l’esperança i perseverar. I no puc comparar la meva infantesa amb la dels nens d’ara, que es desperten envoltats de mort i destrucció.
Qui li va donar suport?
Al principi va ser difícil. A la nostra societat se sent molt el que diuen els veïns. A casa meva, a més, estaven preocupats per les lesions, la falta d’instal·lacions i pel que podria passar als punts de control israelians després de l’entrenament, perquè no et pots escapar i et poden engegar un tret. La por venia de tot arreu. La mare va ser el meu gran suport i, amb el temps, el pare va passar de no voler que la seva filla jugués al futbol a sentir-se’n orgullós i mostrar el que havia aconseguit.
Qui eren els seus ídols?
No hi havia dones futbolistes a qui pogués admirar. Però la mare va ser el meu model a seguir: es va casar jove, va tenir cinc fills i els va criar amb valentia i resiliència. Pel que fa a futbolistes, veia imatges dels Mundials de Pelé, de Maradona... i els vaig conèixer després.
Ara té ídoles?
Sí, esclar. Alexia és increïble: el que ha fet pel futbol femení espanyol, els premis que ha guanyat, la seva tàctica. I Marta, la brasilera, també és un exemple de coratge i habilitat.
I va fundar la selecció palestina...
Estudiava Administració d’ Empreses. Vaig ser la primera i única dona a apuntar-m’hi quan vaig veure en un tauler d’anuncis que hi hauria un equip. I vam crear el femení amb la Samar Araj, directora d’esports de la Universitat de Betlem. Ella va reunir dones, va afrontar el rebuig social, va buscar instal·lacions i va sostenir el projecte amb els seus recursos. Vam començar amb tres jugadores, entrenant a la universitat en petits camps i després sobre l’asfalt. El nostre primer partit va ser a Amman ( Jordània). Vam perdre 9-0, però no ens vam rendir. Amb el temps vam aconseguir el suport de la federació i de la FIFA, i ara hi ha 30 clubs.
El 2009 van disputar el seu primer partit internacional com a locals a Jerusalem..
Malgrat que em vaig lesionar una setmana abans, vaig poder jugar els últims tres minuts contra Jordània i sentir tota l’emoció del públic. Va ser molt emocionant.
I va arribar la FIFA...
Tothom reia. Però ho vaig aconseguir. Vaig estudiar el FIFA Master, un programa intensiu de gestió esportiva a Anglaterra, Itàlia i Suïssa. Em van seleccionar entre 30 estudiants d’arreu del món, vaig ser la primera dona del Pròxim Orient a aconseguir-ho. Vaig fer les pràctiques i m’hi vaig quedar.
Què ha sentit aquests dies amb el suport de la gent a Espanya ?
Orgull. La veu del poble és poderosa i necessària per aturar el genocidi. No és política: és humanitat, justícia i pau. Espero que els que diuen que això no és un genocidi m’expliquin quin nom donen a la mort de nens, nenes i civils.
Se sent acompanyada pels clubs?
Va ser molt emocionant sortir a la gespa de San Mamés i sentir la solidaritat del poble basc. L’Athletic ens ha donat veu a l’hora de demanar el final del genocidi i de cuidar-se dels refugiats de Gaza. Els clubs han de donar suport a causes que ajudin a aturar genocidis.
Confia en els processos de pau?
Sempre tinc fe. Volem pau real, drets i oportunitats iguals perquè els nens i nenes visquin lliures de bombes i pors.
Com veu el futbol femení a Palestina d’aquí deu anys?
Somio veure Palestina participant en un Mundial. Hi ha molt de talent.
Quin consell donaria a les palestines que volen jugar?
Primer, que sobrevisquin i aconsegueixin escapar-se dels traumes. I després, que somiïn prosperar, per ser com les referents que ara sí que tenen.
