Hi ha una frase del temps de l’imperi romà que no para de ressonar-me dins del cap. És tan ferotge la ironia que el rugit se’m fa insuportable. La comparteixo, a veure si em tranquil·litzo. És de l’historiador Tàcit, del segle primer després de Crist. La frase és: “Creen un desert i en diuen pau”.
La idea de Tàcit, valgui la redundància, és que Roma i les seves legions imposen la pau mitjançant el terror i la devastació. La raó per la qual em retruny al cap –valgui novament la redundància– és la notícia que s’ha aconseguit la pau entre israelians i palestins.
Sí, és evident? “La pau” després que Israel dediqués un parell d’anys a destruir el 70% dels edificis a Gaza i el 90% dels habitatges, causant la mort d’unes 65.000 persones, 20.000 d’elles nens, segons les xifres de l’ONU, l’oenagé Save the Children i les autoritats palestines. Si s’hi sumen les morts a causa de la fam i l’absència d’assistència mèdica, atesa la demolició de tots els hospitals de la franja, molts calculen que aquests números poden quedar curts.
Com sabeu, Donald Trump diu que és un escàndol que la seva tasca no hagi rebut la recompensa del premi Nobel de la Pau. Ningú no havia muntat mai una campanya tan escandalosa a favor que l’hi concedissin. Com un nen que no para de xisclar per un gelat, Trump va insistir una vegada i una altra que ell era l’únic candidat mereixedor de l’honor. Va dir que seria “un gran insult” que no l’hi donessin.
Per què el comitè del Nobel el va desatendre i el va insultar? Permeteu-me un intent de desxifrar els processos mentals dels cinc noruecs que el componen.
Trump no guanya el Nobel perquè és còmplice d’Israel, per haver suspès l’ajuda a Ucraïna i a països pobres...
Primer, la percepció que Trump no va ser només l’artífex d’aquesta anomenada pau, sinó també còmplice incondicional d’Israel –polític i militar– en la missió de convertir Gaza en un desert. Segon, estem parlant d’una pau precària, d’un pla en què gairebé tot està per fer. S’ha de desarmar Hamàs, el moviment terrorista que amb la matança de 1.200 persones el 7 d’octubre del 2023 va desfermar la revenja bíblica d’Israel (Hamàs sabia com reaccionaria Israel a les seves atrocitats, encara que potser no va mesurar bé quin seria l’abast). També s’ha de reclutar una força de seguretat internacional per mantenir l’ordre; s’ha de reconstruir Gaza de zero, i s’hi ha de crear un govern de transició.
Tercer, no s’ha aconseguit res més que tornar a l’statu quo anterior a la matança de Hamàs. Continua l’apartheid de facto de sempre (amb perdó cap a l’antiga Sud-àfrica, on la violència amb què es va imposar la discriminació racial va ser mínima comparada amb la d’Israel). El fet és que mentre els israelians siguin els amos, els palestins seran sempre éssers de segona o cinquena categoria. I perquè s’aconsegueixi l’única pau duradora imaginable, amb la creació de dos estats contigus, caldrà que hi hagi un canvi de mentalitat sísmic per part dels fanàtics tant de Hamàs com de la coalició que sosté el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu.
Però hi ha altres motius, més enllà de l’etern conflicte al Pròxim Orient, pels quals el Comitè Noruec hauria considerat que donar-li el premi Nobel de la Pau a Trump seria, diguem-ne, prematur. Fem-ne una llista breu. La suspensió d’ajuda militar a Ucraïna i la perversa equivalència moral que Trump decideix veure entre el líder del país invasor, Vladímir Putin, i el líder del país envaït, Volodímir Zelenski; la calcinació amb míssils inexplicada, arbitrària i il·legal al Carib de barques suposadament veneçolanes, suposadament carregades de narcotraficants; la guerra falsa que Trump està muntant contra els seus enemics interns, escenificada de manera més visible en l’enviament de tropes per reprimir insurreccions inventades a ciutats dels Estats Units que no el voten a ell o el seu Partit Republicà; el tall del subministrament d’ajuda humanitària a països pobres, amb un resultat que, segons la Universitat de Harvard, ha estat ja, en tot just sis mesos, la mort de centenars de milers de persones, més de les que ha matat Netanyahu, i potser Putin; la suspensió als laboratoris dels Estats Units del desenvolupament de diverses vacunes (com les que frenen la covid) i d’investigacions mèdiques, la conseqüència de la qual podria ser, a la llarga, la pèrdua de milions de vides.
L’últim desig de Jane Goodall va ser enviar Trump, Putin, Netanyahu... a Mart en un coet
I, menys quantificable però potser més perillós per a la pau i la bona voluntat a la Terra, veiem el posicionament de Trump
en la gran batalla que s’està lliurant a nivell mundial entre l’autoritarisme i la democràcia liberal. Trump sent afinitat pels líders de Rússia, la Xina o Israel, els respecta, alhora que menysté els de l’Europa occidental, el Japó, Corea del Sud o el Canadà. Fa servir cada dia més els mètodes de persuasió política que afavoreixen els Putin i els Xi Jinping.
La seva Administració, també poblada de fanàtics, està en ple procés de suplantar la llei amb el poder, a l’estil de Mussolini. Passen del Congrés o dels jutges, i abusen dels poders de l’FBI en la persecució dels seus enemics polítics. Mantenen assalts permanents contra la llibertat de premsa.
Lee tambiénNo tots els genocidis són iguals
En resum, haver-li donat el premi Nobel de la Pau a Trump hauria destruït el valor d’aquest venerable guardó i hauria acabat de manera irreparable amb la reputació del comitè que l’elegeix. La guanyadora aquest any ha estat la veneçolana María Corina Machado. Se’l deu merèixer per la valenta oposició al règim fatxa vestit de roig (res de nou sota la capa del cel) que lidera Nicolás Maduro. Però jo l’hi hauria donat a títol pòstum a Jane Goodall, la científica que va morir aquest mes. La seva feina amb els ximpanzés va servir per demostrar, entre altres coses, que lluny que som els éssers humans de merèixer més respecte que la resta del regne animal.
Goodall va gravar un missatge poc abans de morir. Lluny d’estar a favor de donar-li el Nobel a Trump, va proposar un pla amb el qual molts hi estaríem d’acord. L’últim desig d’aquesta gran i sàvia dona va ser que es fiqués Trump en una nau espacial i que l’ enviessin a aquell planeta desert que anomenem Mart, en record del déu romà de la guerra. I Goodall va afegir: “També hi enviaria Putin, el president Xi Jinping i Netanyahu... els faria pujar tots al coet, i passi-ho bé”.