El pla de pau per a Gaza continua envoltat d’incògnites, però com a mínim ha servit per a consolidar una certesa: que Qatar és un actor indispensable per a resoldre qualsevol crisi a la regió.
Si fa un temps els conflictes es resolien en ciutats europees com Ginebra i Oslo, avui gran part de la diplomàcia internacional passa per Doha.
Doha vol actuar com un pont entre Occident i el món islàmic, incloent-hi el més radical
El Govern qatarià ja fa anys que destaca com a mediador. Un exemple és la seva participació en la retirada estatunidenca de l’Afganistan. Però en els últims mesos el seu perfil s’ha fet encara més visible. No només ha tingut un paper clau en les negociacions entre Israel i Hamàs: també ha intervingut en la guerra d’ Ucraïna, ha actuat com a interlocutor entre els EUA i l’ Iran i Veneçuela, i ha ajudat a segellar el final de les hostilitats entre la República del Congo i Ruanda.
Sembla que no hi ha disputa que el país àrab no vulgui gestionar. Per què no s’hauria de recórrer als seus serveis? Qatar es publicita com un actor neutral; un pont entre Occident i el món islàmic, incloent-hi el més radical. A Doha, amb el vistiplau de Washington, tenen oficines Hamàs i el règim talibà. Com diu a La Vanguardia l’analista Haizam Amirah Fernández, director executiu del Centre d’ Estudis Àrabs Contemporanis, “Qatar manté relacions cordials amb tots”.
Aquesta hiperactivitat diplomàtica respon a una estratègia de llarg recorregut, nascuda de la pura necessitat. Independent des del 1971, quan va deixar de ser un protectorat britànic, Qatar és un país petit –la seva extensió és semblant a la d’ Astúries– envoltat de gegants. El més amenaçador, Aràbia Saudita, que històricament ha considerat aquesta península part del seu territori.
Incapaç de dotar-se d’una força militar comparable a la de les grans potències regionals, l’ Estat qatarià –controlat per la dinastia Al-Thani, en el poder des del segle XIX– va optar per arrambar-se als qui poguessin dissuadir els veïns hostils. Va estrènyer llaços amb els EUA –que es va convertir en el principal garant de la seva seguretat establint a Qatar la seva base militar més gran a l’ Orient Mitjà–, i va conrear les relacions amb dos rivals dels saudites, Iran –amb qui comparteix jaciments de gas natural– i Turquia –un altre país que disposa d’instal·lacions militars al territori qatarià–.
Alhora, Doha fa anys que va decidir apostar per eines de persuasió més subtils, com la projecció a través de la cultura. El gran exemple d’aquest poder tou és la cadena Al-Jazira, però n’hi ha més: la celebració del Mundial de futbol el 2022, el foment del turisme a través de Qatar Airways, l’adquisició de clubs esportius d’elit com el PSG, la compra de l’estudi de cinema Miramax... Tot això finançat amb els ingressos procedents del petroli i el gas natural, que també serveixen per fer grans inversions en sectors com l’immobiliari –el nou Londres no s’explica sense els diners qatarians– o el de l’automòbil –Volkswagen, Porsche...–.
Igualment, en el marc d’aquesta estratègia per guanyar influència, Qatar ha donat empara a tota mena de moviments islamistes, incloent-hi els que incomoden els seus veïns, com ara els Germans Musulmans. Això ha provocat alguna crisi de pes. La més greu, la del 2017, quan la majoria de països del golf Pèrsic van imposar un embargament a Qatar sota l’acusació que estava donant suport al terrorisme de grups com Al-Qaida i l’Estat Islàmic. El bloqueig va durar tres anys, i per al regne qatarià va suposar la prova definitiva que disposar de suports internacionals sòlids era una qüestió existencial.
En aquest sentit, l’aposta per la diplomàcia resulta fonamental. Mostrant-se fiable en aquest terreny, Qatar pot reforçar la seva aliança amb els EUA, la qual passa ara un dels seus moments més dolços. El maig passat, Donald Trump va visitar Doha, i hi va exhibir una màxima sintonia amb l’emir Tamim bin Hamad al- Thani, que el va obsequiar amb un luxós Boeing 747.
Per això, és comprensible que el president dels Estats Units s’enfurismés quan Israel va decidir bombardejar per sorpresa Qatar el 9 de setembre. Una badada estratègica de Benjamin Netanyahu que, com assenyala Amirah Fernández, evidencia els riscos que comporta l’aposta qatariana per la diplomàcia: “Ser mediador també exposa”, resumeix l’analista.
