Alguna cosa passa amb Pedro i Alberto

Els periodistes tenim tendència a personificar els conflictes polítics. És una manera probablement reduccionista, però efectiva, d’entendre el que passa entre els bastidors del poder. Aquesta pràctica té un risc: banalitzar la política com si fos més aviat un serial que no pas un intercanvi d’idees. De vegades l’expliquem com si es tractés de triar entre Leo Messi i Cristiano Ronaldo. Però també és cert que el caràcter dels dirigents els acaba marcant la trajectòria i la possibilitat d’acords. Sense analitzar-ne el tarannà, és difícil explicar-ne les actuacions. En el cas del president del Govern central i del líder de l’oposició, el seu enfrontament fa temps que sembla que ha depassat la barrera de la política.

Primer Ciutadans i després el PP van adoptar el terme sanchisme per deslligar la persona del partit. Sánchez era presentat com un element estrany al PSOE, amb una manera de ser i actuar desvariejada. D’aquesta manera, es deixava la porta oberta als votants socialistes que no combreguessin amb el que era dibuixat com un usurpador que posava en risc la democràcia, portat per la irresponsabilitat i l’ambició, defectes de la persona, no pas de les sigles. Veus com les de Felipe González o Emiliano García-Page han secundat aquesta tesi. Just després de la victòria d’ Alberto Núñez Feijóo sense que pogués governar, aquesta estratègia es va accentuar després de concentrar tota l’artilleria contra els familiars del president.

Els casos judicials que afecten el germà i la dona de Sánchez, encara en curs, són reverberats cada dia pels dirigents del PP, que, preguntats per qualsevol altra qüestió, repliquen inexorablement que tot és una cortina “per tapar la corrupció” que envolta el president. En cadascuna de les sessions parlamentàries en què va intervenir Feijóo al juliol va acusar Sánchez d’haver “viscut de prostíbuls”, en al·lusió a dos negocis de saunes de la família de Begoña Gómez.

En la crítica personalitzada també hi ha caigut el PSOE, tot i que no arriba a fer servir paraules tan gruixudes. L’estratègia de Sánchez passa per allargar la legislatura perquè creu que Feijóo no suportarà la pressió de la impaciència al seu propi partit, de manera que ha convertit la lluita política en una competició de resistència entre tots dos. N’és una prova la resposta de Sánchez aquesta setmana al Congrés quan Feijóo el va tornar a acusar de corrupció i li va anunciar que hauria de comparèixer al Senat. El president el va despatxar amb un condescendent “ànim, Alberto!”. Aquest apel·latiu, i no pas l’usual “senyor Feijóo”, va ser improvisat, però destil·la menysteniment i pretén rebaixar la figura del líder de l’oposició.

Els barons del PP es converteixen cada vegada més en un maldecap per a Feijóo

Cada setmana es dirimeix un combat de boxa entre tots dos. Unes vegades el saldo n’afavoreix un o l’altre. La setmana que ara s’acaba, sens dubte, ha estat horribilis per a Feijóo. El setembre va començar amb un punt per a Sánchez amb la denúncia del genocidi a Gaza, que va sumir el PP a la confusió. L’intent d’equilibri entre el PSOE i Vox es perd en el soroll informatiu actual. Però el que causa més problemes a Feijóo és, paradoxalment, el poder territorial del partit. Cada líder autonòmic és un satèl·lit que decideix orbitar per on li convé, i la gravetat que emet la seu de Génova no arriba a mantenir-los tots sota el mateix sistema, cosa que perjudica l’autoritat de Feijóo.

Una setmana més, Isabel Díaz Ayuso ha torpedinat l’agenda del seu cap de files amb un “vagin-se’n a un altre lloc a avortar” que ensorra els esforços de Feijóo per recuperar el vot femení. Mentrestant, la llosa de Carlos Mazóncontinua pesant, però ara s’hi afegeix una administració deficient dels incendis per part, sobretot, del president castellanolleonès, Alfonso Fernández Mañueco, que afronta eleccions el 15 de març. La gestió autonòmica passa factura al PP. Abans de l’estiu que ve també hi haurà eleccions a Andalusia, vaixell insígnia de la reconquesta del poder per als populars, on acaba de caure una bomba en forma de crisi sanitària per a Juanma Moreno Bonilla per la falta de diligència en el cribratge del càncer de mama en centenars de dones. Just quan Feijóo havia trobat una bretxa de mala gestió per part del Govern central pels errors als braçalets antimaltractament.

El PP no té marge per exercir una oposició contundent en l’economia ni en la gestió, de manera que ho confia tot als casos judicials i a la debilitat parlamentària de l’ Executiu. Sánchez ha salvat aquesta setmana dues votacions parlamentàries essencials, com ara l’embargament d’armes a Israel i la llei de Mobilitat Sostenible, que desbloquejarà 10.000 milions de fons europeus. Però té gairebé impossible aprovar els pressupostos. Així mateix, les causes contra l’ex número dos del PSOE José Luis Ábalos i el seu assessor Koldo García són un forat negre per als socialistes. Cada dia se saben detalls més sòrdids de les seves aventures. Tots dos aniran a declarar la setmana que ve sobre els sobres que cobraven del PSOE, i el que pugui sortir a col·lació és decisiu per al partit, en espera del que donin de si les investigacions de la Guàrdia Civil sobre el paper de Santos Cerdán.

Anirà seguit del judici al fiscal general de l’ Estat el 3 de novembre per la suposada filtració de dades d’ Alberto González Amador, la parella d’ Ayuso. La sentència podria arribar abans de Nadal i, en cas de condemna, Álvaro García Ortiz hauria de deixar el càrrec. Però, al seu torn, la parella d’ Ayuso s’asseurà al banc dels acusats al març per presumpte frau fiscal. Mentrestant, la causa contra Begoña Gómezque du a terme el jutge Peinado es veurà endarrerida després que l’ Audiència Provincial de Madrid hagi esmenat la plana a l’instructor.

El president afronta una tardor sense pressupostos, amb el PSOE sota la lupa i el fiscal general acusats

Mentre que Feijóo està convençut que, tard o d’hora, farà fora Sánchez de la Moncloa i que l’únic que està en joc és si serà amb un Vox més crescut o menys, el president del Govern central creu que no hi ha res escrit, que el temps va a favor seu i que el lideratge del seu rival es desgastarà cada vegada més. Ànims, Pedro i Alberto.