Cinc dies després d’acceptar-li la dimissió com a primer ministre, el president de la República Francesa, Emmanuel Macron, en situació límit, va tornar a encarregar divendres a la nit a Sébastien Lecornu la formació de govern. Una decisió sorprenent i desconcertant que evidencia les dificultats de l’ inquilí de l’ Elisi per trobar un altre candidat entre les forces macronistes cada vegada més fracturades i la seva obstinació a no nomenar un cap de govern provinent de les files de l’esquerra, en especial del camp socialista.
En una nova empenta endavant que evidencia el seu enroc polític, Macron ha tornat a apostar pel seu fidel col·laborador al comprovar l’enorme divisió entre els partits polítics, incloent-hi els del bloc macronista. Després dels contactes que el president va mantenir divendres amb les formacions polítiques, excepte la ultradreta i l’esquerra radical, no hi ha cap garantia, com ja ha passat en ocasions anteriors, que el nou executiu, que ha d’estar constituït demà dilluns, pugui tirar endavant i no caigui per una nova moció de censura.
A Macron, sense majoria a l’ Assemblea Nacional i amb dures crítiques tant de l’oposició com dins de les mateixes files centristes –fins i tot amb alguna petició de dimissió–, amb prou feines li queda marge de maniobra. Ha tornat a optar per Lecornu –que fa tres dies va declarar que la seva missió “s’havia acabat”– perquè no li queden alternatives i perquè es manté en la decisió de no convocar unes eleccions anticipades que el deixarien encara més debilitat i confirmarien, segons els sondejos, la pujada del Reagrupament Nacional de Marine Le Pen, i de les quals possiblement tampoc no sortirien unes majories parlamentàries que permetessin governar.
Lecornu ha de presentar demà un pressupost, i l’oposició amenaça de censurar el seu govern
La decisió d’apostar novament per Lecornu no ha agradat ni als partits macronistes: algun dels seus líders ja té posada la vista en les eleccions presidencials del 2027, on sospesa presentar la seva candidatura, i es mouen més per criteris purament de partit o personals que de país. I la dreta d’Els Republicans ja ha avançat que no estarà al nou govern, quan sí que ho va estar en els anteriors.
L’objectiu que persegueix Macron és que el nou executiu –la composició del qual negocia Lecornu contra rellotge perquè pugui quedar constituït demà dilluns al matí– tingui prou suport per no sucumbir a una moció de censura i per poder aprovar uns pressupostos que França necessita desesperadament per afrontar els ajustos per la seva delicadíssima situació econòmica. Per aconseguir suports a les files de l’esquerra, especialment de socialistes i ecologistes, Macron estaria disposat a algunes concessions, com endarrerir l’aplicació de la reforma de les pensions del 2023 –que va elevar de 62 a 64 anys l’edat de jubilació–, però l’oposició les considera massa tímides. Al contrari, si fa aquestes concessions podria fer enfadar aliats centristes clau, que van lluitar àrduament per aconseguir la reforma.
Lecornu, nomenat premier el 9 de setembre, va trigar tres setmanes a formar un govern que es va ensorrar de la nit al dia per discrepàncies entre els socis. Ara té menys de 48 hores per compondre una llista de ministres amb mínimes garanties de ser avalada per l’ Assemblea Nacional. La seva agenda, per tant, és urgent. Demà ha de presentar un projecte de llei pressupostària al Parlament, després que l’hagi analitzat el nou Consell de Ministres. Lecornu no ha revelat detalls sobre el contingut de l’ esborrany pressupostari, però després de dimitir va assenyalar que el dèficit públic s’ha de reduir a entre el 4,7% i el 5% del PIB. Es preveu que el dèficit arribi al 5,4% aquest any.
El vodevil polític que viu el país esgota la ciutadania: creixen el malestar i la desafecció
El premier, que s’autodefineix com un “monjo soldat”, té la difícil missió de buscar una majoria parlamentària que doni llum verda als pressupostos per al 2026. S’ha compromès a no aprovar-los per decret, en el que s’entén com una mà estesa a l’oposició. Però l’extrema dreta, l’esquerra radical i els comunistes ja han avançat que donaran suport a una moció de censura, i els socialistes tampoc no han garantit un suport al nou executiu si no hi ha canvis substancials en la reforma de les pensions.
El desconcert, el cansament i el malestar han marcat l’últim any i mig de vodevil en què s’ha convertit la política francesa, marcada per la inestabilitat i ingovernabilitat. La conseqüència és que en la ciutadania ha augmentat la desafecció, i a això hi contribueix la situació econòmica cada vegada més difícil. En aquest moment ningú no pot aventurar quanta vida tindrà el nou govern que Lecornu ha de presentar demà, juntament amb un projecte de pressupostos.