Aquesta és una ruta gastronòmica per Nova York per a gent amb poca gana i ràpida de sadollar, sense caure en la pizza de carrer.
La creixent quantitat de persones que prenen GLP-1, una classe de fàrmac ( Ozempic, Mounjaro, Wegovy) que es fa servir per perdre pes perquè suprimeix la gana, no ha passat desapercebuda als restauradors.
Dia a dia observaven que hi havia clients que feien un parell de mossegades o tres i deixaven els plats plens de menjar.
Així doncs, hi comença a haver establiments que s’adapten
a aquesta nova època oferint menús reduïts. Tot i això, es trac-
ta d’un exercici marcat per la discreció.
Malgrat que els restauradors popularitzen el concepte menú Ozempic , a les cartes de paper no hi ha aquest nom i fan servir termes al·legòrics o simplement ho esmenten a la pàgina web. Funciona més aviat perquè va anar de boca en boca després que alguns mitjans constatessin aquesta innovació.
“Al principi els clients es mostraven tímids, si bé cada vegada menys”, assenyala Max Tucci, membre d’una nissaga de restauradors d’origen italià que a la primavera va obrir el seu propi negoci, Tucci, al NoHo.
“Però ja saps com som els novaiorquesos, si estem orgullosos d’haver aconseguit alguna cosa, no tenim problema a mostrar-ho”, confessa.
En línia ofereix dues ofertes per als que no tenen gana. Un arancino (croqueta) i caviar (12 dòlars) o una mandonguilla amb marinara i manxec (10 dòlars). Habitualment se serveix a la barra.
“Deien que prenien Ozempic i preguntaven si podien tenir una ració més petita”, explica Max Tucci
“Els clients ens van inspirar a preparar-ho. Deien que prenien Ozempic i preguntaven si podien tenir una porció més petita”, explica. Al principi era “un menú secret que s’ha popularitzat”, afegeix.
“Això no és una tendència, és una cosa que ens torna conscients de la salut”, afirma. Hi ha dades que el 10% dels nord-americans prenen GLP-1 i fins i tot un 35% hi mostren interès, a partir d’un informe del 2024 de la consultora PricewaterhouseCoopers.
Una enquesta de Bloomberg Intelligence determina que més del 50% dels medicats surten a sopar menys sovint des que van entrar en el tractament. Un altre informe de Morgan Stanley indica que el 63% dels que prenen Ozempic demanen considerablement menys menjar als restaurants.
Segons Tucci, el fàrmac el prenen d’11 a 15 milions de nord-americans i pronostica que aviat pujarà a 40 milions. “Tot i que hi ha històries que causa problemes de salut a gent que no el necessita, no es veu una desacceleració”, remarca.
Dana Gunders, presidenta de ReFED, organització que treballa per abordar el malbaratament d’aliments, remarca que “és un segment que creix”. Afirma que ara una de cada vuit persones fan servir el GLP-1, i pujant. “És sorprenent la velocitat amb què la gent ha entrat en aquesta medicació”, diu.
Per tant, hi ha una veta de mercat per la qual poden competir, a més que “soc plenament conscient del que significa tirar menjar”, de manera que dona suport a una organització que lluita contra el malbaratament.
Al Lulla, al barri de Chelsea, ofereixen la caixa d’aperitiu per a dos amb vuit peces (28 dòlars durant la happy hour , 38 normal). És una petita degustació de la carta. La cambrera
argumenta que “jo sola me la menjo moltes nits” per convèncer el client que no té amb qui compartir.
El bàrman del Clinton Hall, enmig de Manhattan, fa cara de sorpresa. Potser li sembla estrany que aquell client, que no fa pinta d’esquelètic, demani el Teeny-weeny mini meal (8 dòlars, més taxes), la traducció del qual és literal: àpat diminut. “No és el més popular de la casa, però
sí que surt i cada vegada més”, assegura.
Les ofertes hi són, però els restaurants les ofereixen amb discreció, sense dir a qui van dirigides
Diminuta, sens dubte. L’hamburguesa és mini, com un dobló d’or, i un got de didalet porta deu patates fregides. Al fons hi ha el quètxup, amb una altra dosi en una xeringa. La impressió és que hi ha massa salsa per a tan poca substància. Ja al carrer, i sense Ozempic al cos, l’instint condueix a un d’aquells establiments de pizza per trossos.
