“Miri aquest final...! No és veritat que sembla que una la terra amb el cel?”. Així va reaccionar Antoni Gaudí el dia que es van desmuntar les bastides de la torre de Bernabé, el 30 de novembre del 1925. L’arquitecte havia destinat en aquest pinacle de la façana del Naixement, que toca a mar, tots els esforços econòmics i constructius. Es va voler assegurar d’acabar-lo perquè servís de model per a la resta de les torres. I, com tot a la Sagrada Família, res del disseny, ni decoració, ni de la tècnica constructiva no va ser casual. Tot té un significat i un perquè. Desgranar el sentit d’aquesta torre, l’única que Gaudí va veure acabada, és un dels propòsits de la commemoració del centenari de la mort de l’arquitecte. Amb la torre Bernabé, la Sagrada Família comença l’ any Gaudí.
Barcelona prepara una nombrosa agenda d’actes i propostes per a la commemoració del centenari, l’any que ve. Sens dubte, la culminació de la torre de Jesús, la més alta de la Sagrada Família i de tota la ciutat, marcarà el calendari. L’acabament de la torre central, que assolirà arribarà als 172,5 metres, marcarà una fita en la construcció del temple, que encararà llavors la recta final a la façana de la Glòria, que serà l’entrada principal.
Tot i això, començar la commemoració del centenari amb la torre de sant Bernabé és tota una declaració d’intencions. En aquest campanar, com en cadascun dels elements de la basílica, es concentra l’essència de l’arquitectura i la visió de Gaudí. Des de l’estructura, en forma de catenària, quadrada a la part inferior i circular a la superior, fins a l’últim detall decoratiu té la seva raó.
Les torres de la façana del Naixement (dedicat a Bernabé, Simó, Judes i Maties) són el primer exemple de l’arquitectura de Gaudí fonamentada en la combinació de formes geomètriques i que després es reproduiran a tota la basílica. L’arquitecte, conscient que no podria veure acabada l’obra, va prioritzar la construcció de la façana del carrer Marina, les obres de la qual van començar el 1893, perquè servís de model als successors. Tampoc no va ser casual: “Aquesta façana expressa la joia de tota la creació pel naixement de Jesús; és un cant a totes les formes de vida, una proposta d’esperança al món, i hi convergeixen natura i humanitat”, explica Jordi Faulí, arquitecte director de la Sagrada Família. Amb aquesta façana també neix la gran basílica i comença l’ any Gaudí.
La primera torre que s’acaba és la de Bernabé, l’últim dels apòstols i el que van seguir els primers cristians, i va començar la trajectòria un 13 de març, amb l’inici de la primavera. És el pinacle més pròxim al mar. “Gaudí va concebre aquestes torres també com un far per a la ciutat i els navegants que arribaven”, explica Chiara Curti, arquitecta, doctora en Història de l’ Art i autora del llibre La Sagrada Família. Catedral de la llum . “Cal tenir en compte que en aquells moments les estructures altes eren les xemeneies de les fàbriques”, afegeix.
Gaudí va projectar dalt de les estructures un mosaic amb
vidre massís venecià “perquè reflectís la llum i es pogués veure des dels vaixells i des del port; se sap que ell mateix va comprovar que la torre es veia des del port”, explica Curti. Gaudí també veia cada matí com l’estructura guanyava
alçària mentre baixava del Park Güell, on vivia, fins al temple, on passava tota la jornada treballant.
L’arquitecte va encarregar per al terminal del pinacle vidre massís de Murano que reflectís la llum
A dins de la torre Gaudí va projectar instal·lar 21 campanes, “de forma hiperboloidal, gairebé cilíndriques”, apunta Faulí. Tenint en compte que cadascuna de les tres façanes té quatre torres (dotze en total, com els apòstols), quan estigui completament finalitzada la basílica disposarà de 252 campanes de diferent longitud i so. Serà un instrument musical a gran escala, malgrat que aquest és un altre capítol.
El dia de la inauguració hi havia una campana que es va portar del Maresme, que
s’exposa habitualment al Museu de la Sagrada Família i
que també es podrà veure a l’exposició sobre la torre de Bernabé que s’inaugurarà el 30 de novembre.
“Les coses tenen un sentit si tenen una funció, no només és l’estètica”, va deixar escrit Gaudí. A la part inferior, les torres tenen una secció quadrada, cosa que proporciona bona estabilitat, i les puntes estan orientades cap a fora, cosa que permet situar entre les quatre torres els tres portals d’accés a la basílica. A la part superior la secció es converteix en circular, de manera que s’eliminen les arestes de la torre, millora la resistència al vent i el pinacle ofereix el mateix perfil des de tots els punts de vista. Per diluir el canvi de forma de quadrada a rodona, Gaudí va dissenyar un balcó per ubicar l’escultura de l’apòstol corresponent a cada torre.
A la part superior la torre té llargues obertures verticals, cosa que, a més de conferir lleugeresa a la construcció, dona sortida al so de les campanes i permet l’entrada de llum a dins, per on transcorre una escala de cargol. La funcionalitat es fa evident en cadascun dels detalls, per exemple, les peces de pedra al costat de les obertures de la torre estan disposades de manera que impedeixen l’entrada d’aigua quan plou.
“L’estructura interior és de formigó armat, i als anys vint no s’havia fet servir mai a tanta altura”, apunta Faulí. Una altura on arribaven sense grues, només amb les bastides. I, si cada peça i cada disposició té una funció, també tot respon a un missatge. La part final de la torre, on llueixen encara els trossos massissos de vidre de Murano, representa els atributs d’un arquebisbe (el bastó, anell, mitra i la creu inscrita
en la mitra). L’ús del formigó armat va permetre fer un forat a l’anell, i és aquí on s’instal·larà el focus que il·luminarà la gran estrella de la torre de Jesús, cosa que ja havia previst l’arquitecte.
“Gaudí pensava que les esglésies havien d’expressar el sentiment de la seva època”, explica Curti. Gaudí odiava el Sacré Coer de París, també temple expiatori i coetani, “i, tot i això, es va fixar en el de Milà, que es va començar a construir al segle XIV i encara no està acabat i que sembla un bosc a dins, i en el de Reims, el que més li agradava”.
Les pedres al costat de les obertures estan disposades de manera que no hi pugui entrar l’aigua quan plou
“ Quin goig !” , diuen que va exclamar l’habitualment silenciós rellotger del temple a Gaudí quan es va retirar la bastida. I això era justament el que l’arquitecte pretenia.
