El Sónar després del Sónar

Un festival basat en la música més freda, industrial i repetitiva que hi ha pot tenir ànima? Els creadors del Sónar han demostrat que sí. És cert que cada assistent té el seu propi Sónar interioritzat en funció de les vivències personals i intransferibles, però es pot aventurar, amb poc marge d’error, que l’èxit del festival es deu molt al carisma que al llarg de 32 edicions li han transferit els codirectors Ricard Robles, Enric Palau, Sergio Caballeroi, en una etapa més recent, Ventura Barba. La innovació, el risc i l’experimentació són l’essència d’aquesta autenticitat, més enllà de la capacitat de completar bons cartells.

Ara que els quatre s’han desvinculat del projecte, és obligat preguntar-se si el Sónar pot sobreviure sense aquesta ànima. I la resposta òbvia és: depèn del que entenguem per Sónar. L’empresa propietària, Superstruct Entertainment, té molta experiència en grans festivals i el nou director, François Jozic, ha fet una bona tasca al capdavant del Brunch Electronik. Al sector es destaca que ha sabut fidelitzar el públic i que coneix bé la ciutat. Per tot plegat, cal esperar que el nou Sónar continuï atraient l’afició del tecno.

El dubte sorgeix quan es mira enrere i es veu com, durant tres dècades, s’ha anat configurant el Sónar que coneixíem. Quan es constata fins a quin punt els fundadors de l’invent van anar teixint xarxes en què aviat quedaria interconnectada qualsevol iniciativa innovadora que sorgís a la ciutat, fos en l’àmbit de la música, de l’art, de la tecnologia, de la ciència o del pensament. I com aquesta xarxa es va anar ampliant i va acabar derivant en el Sónar d’avui. O en el d’ahir.

No hi ha espai en aquest article per enumerar les col·laboracions fructíferes de tots aquests anys, totes les produccions pròpies i arriscades que, al terreny musical, van treure el millor de grans estrelles globals i que, en l’àmbit local, van donar un altre impuls a les carreres d’artistes com Maria Arnal, Marco Mezquida o una Rosalía que va sortir reforçada del festival. O les immersions en temes com la IA, la supercomputació, la quàntica o la política de dades al Sónar+D.

O les dues incursions a la ciutat que apuntaven directament a l’ADN de la Barcelona moderna: les intervencions al Palau Güell (l’ okupació de l’històric orgue) i a la casa Batlló (l’obertura d’una disco als baixos amb música i imatges dels Chemical Brothers) que recreaven els elements essencials del modernisme: l’art, la tecnologia i l’artesania.

Programar ball sota el sol de primavera a Barcelona sempre tindrà èxit, però el Sónar era molt més que això

El Sónar pot sobreviure sense aquesta ànima, sense aquesta xarxa de complicitats, ens preguntàvem abans? Sí, però si és així, sobreviuria convertit en una cosa molt diferent del que és ara. L’èxtasi de ballar en bona companyia sota el sol primaveral de Barcelona o la pulsió de viatjar amb el tecno fins al final de la nit no desapareixeran mai. La fórmula ja existeix i només cal cuidar-la. Però l’antic Sónar era molt més que això. Els directius de Superstruct hauran de fer una immersió profunda en la singularitat barcelonina per evitar que aquesta xarxa prodigiosa s’esfilagarsi sense remei. I també hauran d’exercir una certa diplomàcia de ciutat que els ajudi a resoldre els problemes que aniran sorgint. Per posar-ne un exemple: sense la credibilitat que s’havien guanyat a pols els directors sortints, el boicot contra Israel de l’última edició hauria tingut, sens dubte, molt més èxit.

Comentem els canvis al Sónar amb Francesca Bria, economista de la innovació i bona coneixedora del festival i de Barcelona: “És el final d’una era. Quan jo era cap digital de Barcelona, el Sónar representava l’essència de la ciutat, una fusió de cultura, innovació, música, ciència i art, amb ciutadans com a autèntics creadors i la mateixa ciutat com un espai públic compartit. Barcelona s’ha d’inspirar en el que va representar el Sónar i ha de construir una cosa nova que capturi aquest esperit. La cultura és un bé públic, i Barcelona és cultura”.

Què cal fer ara? Intentar influir en el Sónar de Superstruct o construir una cosa nova, com apunta Bria? D’entrada, semblaria que cal concedir el benefici del dubte als nous gestors i provar de col·laborar i d’influir, des de les administracions i des de la comunitat, perquè continuï existint un Sónar reconeixible. La Generalitat i l’Ajuntament hi tenen molt a dir. A més, hi ha un paraigua obert, la Fundació Sónar, sota el qual es poden trobar solucions publicoprivades per mirar de preservar i potenciar línies essencials del festival, com ara el Sónar+D.

Però seria insensat no buscar alternatives al festival. D’aquell col·lectiu difús que definiríem com la Barcelona inquieta, que s’ha sabut expressar de manera innovadora en la frontera de l’art, la tecnologia, la ciència i la política amb més nitidesa que en altres ciutats, cal esperar que en sorgeixin idees que conflueixin en aquesta “cosa nova” més enllà del Sónar.

És un món en evolució constant en què han anat apareixent nous festivals de petit format que poden ser, per què no, el germen de propostes més ambicioses. Hi proliferen els espais d’experimentació, d’aprenentatge, d’activisme davant el nou totalitarisme digital, d’exposició (les galeries ja s’obren a l’art tecnològic i aviat hi haurà una casa pública per a aquest art a la Rambla) o de realitat expandida amb propòsit cultural. I aviat s’anunciarà un projecte important en la frontera entre l’art i la ciència amb base a Barcelona. Sense oblidar que, després de la sortida de Sónar, els codirectors estan en condicions d’aportar el seu coneixement i caràcter a qui aconsegueixi implicar-los en idees il·lusionants.

Hi ha motius per a l’optimisme: a la ciutat creixen els festivals i les iniciatives innovadores

Encara més, en un moment d’uniformització dels continguts digitals a càrrec dels grans operadors i plataformes, serà molt necessària la creació d’espais nous de resistència cultural, sigui al mateix Sónar o a l’univers post Sónar. Així s’acabava un debat entre la comissària i comunicadora Antònia Folguera i la historiadora de l’art i comissària Mónica Bello, impulsat fa uns dies pel hub barceloní HacTe: “L’art ha d’intervenir en les noves tecnologies abans que el negoci se n’apoderi”.