El bailaor Yoel Vargas s’estrena com a autor amb un viatge vibrant per la pèrdua

Trànsit emocionant per les diferents maneres de sentir la pèrdua. Expressió artística vibrant i delicada, amb la dansa i de la música, sobre la necessitat tan humana de viure el buit que deixa la mort. Pura vida. No n’hi ha prou amb els adjectius per transmetre el que s’experimenta amb Óbito , debut sorprenent com a autor i director de Yoel Vargas, bailaor tarragoní amb ànima de coreògraf, de només 21 anys.

Fruit de tres anys d’investigació artística entorn del dol, va fer levitar el públic que va omplir abans-d’ahir el Teatre Tarragona. Tot i que el jove ballarí jugava a casa, amb els pares, la família i els amics entre els espectadors, Óbito ja prepara una gira internacional per a l’any que ve. De moment, a Yoel Vargas se'l podrà veure actuant en solitari a Madrid, al tablao del Corral de la Morería, la setmana que ve. Óbito és una obra creada només pels teatres, pel seu format. 

L’obra, creada i interpretada amb el músic Juan Manuel de las Heras, farà una gira internacional el 2026

Aclamat com una de les grans promeses de la dansa espanyola, premi Desplante del Festival de les Mines 2023, Vargas ha creat amb el músic de Nova York Juan Manuel de las Heras –tots dos establerts a Madrid– una obra que interpreten junts a l’escenari. El duo –el que passa el dol i el que ajuda a passar-lo–, amb piano i percussions en directe, és capaç de crear durant poc més d’una hora una allau d’emocions que transiten entre espais terrenals i màgics. De la tristesa profunda de l’adeu a l’alegria de recordar el que s’ha viscut.

Satisfet i encara emocionat per la rebuda del públic del festival Tarragona Sona Flamenc, Vargas, tendre i generós, va conversar ahir amb La Vanguardia sobre el viatge entre algunes de les cultures que viuen de maneres dispars el dol: des del seu barri de Camp Clar, a Tarragona, fins a la cultura mexicana, la hindú o la d’algunes tribus africanes.

No han escatimat cap esforç ni tampoc han esquivat el risc. Sempre de manera elegant, Óbito beu de la diversitat perquè els dos creadors entenen l’art sense embuts ni etiquetes. El flamenc es barreja de manera orgànica amb la dansa contemporània en un mateix acte.

Com també la música original del piano es fon per moments amb el zapateado, i ressona a l’escenari perquè després el bailaor s’impulsi a través de la bateria o el caixó. Fins i tot els tacons de Yoel serveixen com a instrument de percussió en mans del músic posat en la pell d’intèrpret, capaç d’enlairar físicament el ballarí, gegantí sobre l’escenari.

“El ball i la música s’han creat alhora, goteta a goteta, taló a taló. Molts músics toquen i prou... però en Juanma s’ha llançat a la piscina”, diu. Un treball meticulós. Óbito té la virtut d’amagar una infinitat de matisos i simbolismes difícils de retenir i apreciar d’un sol cop, vestit amb una bonica indumentària, de la faldilla llisa als pantalons amb casaca o el vestit de cua.

Ballarí de dansa espanyola, format en clàssica i contemporània, Vargas també emociona per la tècnica. “A la meva obra he d’ensenyar tot el que sé i tot el que puc arribar a ser”, resumeix.

Una obra poc apta per als que busquen un sol àmbit perquè trepitja amb l’ímpetu del taloneig tots els prejudicis i fusiona la tradició del flamenc amb l’avantguarda de la música clàssica i la contemporània.

“Ha costat molt de tirar endavant aquest projecte”, se sincera. S'ha autoproduit la seva primera gran creació, tot i que sí ha rebut el suport del Flamenc Festival (Londres, Nova York i Miami) o del Centre Pompidou de Màlaga. Tot el que ha aconseguit ha estat gràcies al coratge, l’atreviment i el seu art.