La cara B de la selecció espanyola, si es pot fer la referència en aquests temps a una època ja passada en la indústria musical, va complir de sobres amb la seva comesa contra Geòrgia. Va tirar endavant el partit amb solvència, va facturar més de mig bitllet per al pròxim Mundial i amb prou feines va cometre errors. Per exemple, no va concedir un metre a Kvaratskhelia, que d’això es tractava.
Quan queda menys d’un any per al Mundial, el matx oferia un sobtat interès. Les últimes setmanes s’havia enterbolit l’atmosfera, per raons extraesportives (el conflicte Flick-De la Fuente per la gestió de Lamine Yamal) i la successió de baixes, algunes de mitjà i llarg abast, d’altres d’última hora. No apareixia en aquesta convocatòria la meitat de l’equip titular que va guanyar l’Eurocopa fa un any. Han quedat fora Carvajal, Laporte, Rodri, Fabián, Lamine, Morata i Nico Williams, una sagnia per a qualsevol equip, però no irreparable per a la selecció. Va funcionar amb energia i sense distraccions.
Altre cop, Zubimendi, Merino i Oyarzabal van demostrar que són molt competents
El sistema d’equilibris al futbol és fràgil per naturalesa. Els equips creixen i declinen amb motius aparents o sense. El soroll, tant intern com extern, és un factor notable en el desgast, el mateix que els egos mal administrats. Durant els dos últims anys, la selecció ha viscut en un estat de màxima felicitat, producte dels seus èxits i del respecte que desperta al seu voltant. Un equip jove, a més, encapçalat per Lamine Yamal, que amb 18 anys és la gran sensació del futbol mundial.
Contra Geòrgia, el partit venia carregat pels recels dels clubs a perdre els seus jugadors pel camí. És una fricció que no sembla que s’hagi de resoldre. Enfronta sense remei els dos sectors dominants del futbol, es podria considerar que als antípodes l’un de l’altre. Els clubs afirmen que estan parasitats pels interessos de les federacions, que s’agafen a la reglamentació i a l’orgull nacional per mantenir la posició de jerarquia.
El cas de Lamine Yamal explica el xoc tectònic. Flick va argumentar, De la Fuente va contestar, cada un en defensa dels seus interessos, i de sobte es va obrir una bretxa conflictiva a la selecció. Lamine Yamal es va ressentir dels seus problemes al partit contra el PSG; Nico Williams, que es va lesionar al setembre en l’enfrontament amb Turquia, va jugar uns minuts al partit recent contra el Mallorca, però no va ser convocat pel seleccionador; Huijsen i el Reial Madrid també es van referir als problemes físics del jove central per abandonar la convocatòria.
Es va alterar el feliç clima de la selecció i quedava saber la resposta de l’equip en unes circumstàncies en què s’avaluaven molts jugadors no habituals. La resposta va ser impecable. Geòrgia és una selecció menor amb un parell o tres de jugadors notables, capaços de girar un partit si les circumstàncies ho permeten. Espanya no les va permetre. La defensa va esborrar del mapa Kvaratskhelia i Geòrgia hi va afegir la resta. Va ser incapaç de trobar la seva estrella a Elx.
A una bona primera part, tancada amb un avantatge d’ Espanya que era més baix del que mereixia, la va seguir un excel·lent segon temps. Moltes rematades, xuts als pals, formidables intervencions de Mamardaixvili i una distància sideral entre els dos equips. Una vegada més, Zubimendi, Merino i Oyarzabal van demostrar que són molt competents i que aporten molt a l’equip. Cubarsí va tornar a la titularitat, amb unes maneres que li asseguren una plaça a la llista per al Mundial. Però sobretot, va ser una nit de confirmació: hi ha soroll, però de moment no afecta ni titulars ni suplents.