C iceró ja va deixar dit que “ els diners són el nervi de la guerra”. Hi podríem afegir, a més, que també és el gran beneficiat. A l’empara de la guerra o del rearmament dels estats, s’han creat enormes fortunes. Sense anar més lluny, el genocidi palestí a Gaza i Cisjordània ha estat un gran negoci per a la indústria de l’armament dels EUA, la primera del món.
En aquest nou episodi d’aquest vell fenomen que ens està tocant viure, algunes institucions creuen que el rearmament es pot compassar o complementar amb una nova versió del model de capitalisme popular. L’anterior va ser una creació de la política neoliberal desenvolupat durant els anys vuitanta i noranta del segle passat per fomentar que classes mitjanes i treballadores se sentissin partícips dels èxits del capitalisme més liberal invertint en accions a través de la borsa i en fons de pensions als països sense sistemes públics o poc desenvolupats de jubilació. Es tractava d’encomanar al gruix de la població la lògica econòmica dels inversors financers, de fer-los viure el somni de l’enriquiment gairebé màgic que provoquen les addictives pujades de preu de les accions que compensés el desmantellament dels serveis públics.
Una política que va començar amb l’arribada de Margaret Thatcher al govern del Regne Unit i de Ronald Reagan als EUA. A Espanya, el franquisme va fer una primera aproximació pionera a aquest model amb la col·locació a partir del 1967 de la matildes, accions de
Telefónica, tot i que òbviament, el règim de Franco no complia les condicions socials ni polítiques per anar més enllà del simbolisme.
Va ser a finals dels vuitanta i primers noranta, amb els governs de Felipe González, quan el capitalisme popular espanyol va començar a caminar. L’apoteosi de les col·locacions en borsa a particulars a gran escala d’accions d’empreses públiques privatitzades va arribar amb els governs de José María Aznar. El gruix del capital d’empreses com Telefónica, Repsol, Endesa i d’altres va passar a mans privades, de grans inversors bancaris i financers, però en les col·locacions hi van participar també les classes mitjanes del país.
Ronald Reagan i Margaret Thatcher, el 1982
A diferència de les matildes, que simplement oferien un dividend previsible, l’ onada de les privatitzacions ja venia embolicada en l’aroma de l’especulació. Els compradors pensaven més en la pujada de preus de les accions que en un rendiment anual previsible i més conservador. S’havien produït en un quadre de liberalització financera i de tectònics moviments de capitals que recorrien el món, diners calents, extraient plusvàlues a gran escala i velocitat de vertigen. I provocaven grans crisis financeres i borsàries.
A Alemanya, Merz finançarà que els pares obrin als seus fills comptes amb accions
La llista és interminable: el dilluns negre del 1987; la crisi asiàtica del 1997; la crisi russa i del fons LTCM del 1998; l’esclat de la bombolla puntcom del 2000 al 2002; la gran crisi financera del 2008; la crisi europea de l’euro del 2012; o la de la inflació i la guerra d’ Ucraïna del 2022. Un bon resum de tot plegat és que l’Ibex espanyol ha trigat 17 anys i mig a recuperar, l’agost passat, el nivell del gener del 2008, en els moments previs a la gran crisi.
A Wall Street, el primer mercat del món, les coses van ser una mica diferents i els seus índexs només van trigar quatre anys a assolir els marcadors previs a la gran crisi. En fi, que els inversors, els petits esclar, han viscut un autèntic calvari a costa del valor dels seus estalvis, especialment fora dels EUA.
Total, que la cosa no va acabar gaire bé. Com a conseqüència de tant crac, els inversors particulars van reduir aquells anys crítics el seu paper als mercats financers; van retirar inversions i van optar per elevar els seus dipòsits bancaris en efectiu. Aquesta renúncia ha estat sostinguda, tot i que els últims anys s’ha capgirat, a causa de les pujades frenètiques de les borses, però sempre sense assolir els nivells d’exposició als mercats d’abans de la crisi del 2008.
I la Comissió Europea vol donar-li una forta empenta. La comissària de Serveis Financers, Maria Luís Albuquerque, ha impulsat una recomanació als països membres perquè “creïn avantatges fiscals per als comptes d’inversió, amb deduccions, ajornaments i exempcions”, segons el Financial Times. Segons la comissària, es tracta de fer que una part important dels 10 bilions d’euros que els europeus tenen estalviats
vagi als mercats de borsa i de fons. En
la mateixa línia, el canceller alemany, Friedrich Merz, ha anunciat un pla perquè els pares aportin 10 euros al mes en comptes a nom dels seus fills perquè inverteixin en accions.
No hi ha dubte del context en què s’inscriuen aquests moviments. La necessitat de més capital per finançar els programes d’inversió en modernització i competitivitat, com els promoguts per Mario Draghi al seu famós informe, però també, o sobretot, el desig d’implementar un pla de desenvolupament de la indústria militar. Enorme i molt costós. El capitalisme popular sembla més assumible que els clàssics i ruïnosos emprèstits de guerra o Kriegsanleihen de les guerres mundials.
La comissària d’Afers Financers proposa d’incentivar que els particulars vagin a la borsa
També, diguem-ho tot, en un clima de qüestionament d’algun dels pilars
de l’Estat de benestar, com el sistema de pensions o les cobertures d’un cada
vegada més deteriorat sistema de salut pública.
Tanmateix, al marge de les sempre pertinents qüestions morals i polítiques, promocionar l’alegre tornada als mercats de valors en moments de màxima eufòria, quan fins i tot molts dels qui hi operen , com a banquers de gestió de patrimonis, estan advertint sobre el perill que s’estigui vivint una bombolla, pot ser molt irresponsable. Pitjor encara, representen una temerària aportació de combustible addicional a un daltabaix que podria estar a prop de precipitar-se.
