Emmanuel Macron ha nomenat aquest diumenge el nou Govern que encapçala Sébastien Lecornu, un equip de 34 ministres que combina perfils polítics i tècnics i que, a priori, no té assegurats els suports per sobreviure a un vot de censura en l'Assemblea Nacional. El primer Consell de Ministres se celebrarà dimarts, després que el president de la República torni d'Egipte, on viatja demà per basar la pau en Gaza.
Surt del Gabinet, batejat com a Lecornu II, el fins ara titular d'Interior, Bruno Retailleau, un pes pesant que és també el president de Los Republicanos (LR, dreta gaullista). El substitueix Laurent Núñez, actual prefecte de policia de París, d'ascendència espanyola (els seus avantpassats andalusos van emigrar a Algèria al segle XIX), que ja va ser número dos del ministeri fa uns anys, així com coordinador d'intel·ligència i lluita antiterrorista.
També abandona el Govern -el que constitueix una sorpresa- Manuel Valls. L'exprimer ministre ostentava la important cartera d'Ultramar i havia anat a totes per aconseguir un acord entre lleialistes i independentistes a Nova Caledònia, l'arxipèlag francès al Pacífic sud. Deixa així mateix el Gabinet Élisabeth Borne, exprimera ministra, que ocupava Educació.
Un lloc clau, al capdavant del Ministeri d'Economia i Finances, és per a Roland Lescure, economista i banquer, amb experiència de govern. A ell li correspondrà presentar immediatament el pressupost per al 2026, amb mesures d'austeritat però també eventuals concessions per evitar la censura.
Segueix en l'Executiu el ministre de Justícia, Gérald Darmanin, una figura del macronisme que té ambicions presidencials. La seva presència contradiu la voluntat expressada per Lecornu de no comptar amb personalitats que aspirin a l'Elisi en el 2027 perquè no pertorbin el funcionament de l'Executiu. Se mantienenn igualment als seus llocs el ministre d'Exteriors, Jean-Noël Barrot, i la de Cultura, Rachida Dati. Catherine Vautrin passa de Treball a Defensa.
Hores abans de l'anunci del nou Govern, Lecornu va amenaçar de tornar a dimitir, com ja va fer dilluns passat, si continua sense rebre prou suports per poder realitzar la seva tasca. “No faré qualsevol ximpleria”, es va confiar Lecornu al rotatiu La Tribune Dimanche.
L'home encarregat per Macron per dirigir el Govern va multiplicar els seus contactes durant tot el cap de setmana per formar el seu equip, una tasca gens fàcil perquè els candidats potencials a ministres eren conscients que l'experiment pot ser molt breu i marcar-los negativament, al ser etiquetats com els últims rescatadors d'un macronisme gairebé en ruïnes.
El temps apressa perquè, segons la Constitució, el pressupost de l'Estat per al 2026 ha de ser aprovat pel Govern i presentat al Parlament, a tot tardar, setanta dies abans d'acabar l'any
L'amenaça de censura immediata penja com una espasa de Dàmocles. Els socialistes se sumaran a l'esquerra radical, els comunistes, l'extrema dreta i probablement també els ecologistes si el primer ministre no accepta la suspensió de la reforma de les pensions aprovada el 2023, que va elevar l'edat de jubilació de 62 a 64 anys.
Segons el primer secretari socialista, Olivier Faure –––frenar en sec aquesta controvertida reforma, aprovada per decret després de mesos de protestes, és “una qüestió social i una reparació democràtica”.
La pressió sobre Lecornu –i sobretot sobre Macron, que mou els fils– és màxima. Les veus a favor que el president de la República dimiteixi van creixent. Molts pensen que si la inestabilitat es prolonga durant l'any i mig que falta fins a les pròximes eleccions a l'Elisi, serà un malson que causarà estralls.
El setmanari Le Point demana en el seu últim número, en una portada impactant, que Macron se'n vagi per intentar posar fi al bloqueig, alguna cosa que no aquesta garantit. La revista l'acusa, a més, d'un enfonsament econòmic, social i polític. Un dels analistes de la publicació, en un toc d'humor per convèncer a Macron a renunciar a acabar el mandat, recorda la cèlebre ironia de Georges Clemenceau, primer ministre durant l'I Guerra Mundial, que no va aconseguir mai complir la seva ambició d'accedir a l'Elisi: “La vida m'ha ensenyat que hi ha dues coses de què es pot prescindir, la presidència de la República i la pròstata”.
