“Viure a Cuba va encoratjar la poesia social de García Lorca”

‘Lorca en La Habana’

Antonio Manuel, en una casa –avui Ateneu– del seu poble, toca el piano que tocava María Luisa Natera, l’única noia de qui es va enamorar Federico. El prodigiós Lorca rebrota en mil obres d’art cada aurora, com ara Lorca en La Habana , pel·lícula dirigida per Antonio Manuel i José Antonio Torres. Enregistrada en escenaris de Cuba, hi intervenen lorquistes cubans – Urbano Martínez Carmenate, Ciro Bianchi...– que coneixen les empremtes del poeta granadí a l’illa caribenya, i viceversa. Amb una magnífica cançó original, Habanera de la máscara , la cinta es presenta demà a Barcelona ( Reial Cercle Artístic, 19 h), dimecres 15 a Figueres (La Cate, 19 h.) i dijous a Sabadell (sala 1 de Cines Imperial, 20.30 h). “M’ha encantat!”, em confessa Miguel Poveda, que ja ha tingut ocasió de veure-la.

Lorca va ser a Cuba.

Poc sabut, per això ho explico.

A Lorca en La Habana .

Pel·lícula documental amb l’actor Javier Jiménez Noia posant-se la màscara de Federico García Lorca per explicar el seu sentir a l’illa.

Quant temps va viure Lorca a Cuba?

98 dies, a partir del 7 de març del 1930.

En quines circumstàncies?

Federico tornava a Espanya després de nou mesos a Nova York, i va fer escala a l’ Havana per unes xerrades una setmana.

Va passar de set dies a noranta-vuit?

Es va enamorar de Cuba. I s’hi va demorar. “Si em perdo, que em busquin a Andalusia o a Cuba”, va escriure a sa mare. “Han estat els dies més feliços de la meva vida!”, va dir salpant cap a Espanya, al juny.

Tant de bo s’hagués quedat allà...

“Faig falta a Espanya”, va declarar als seus amics cubans, poetes i intel·lectuals compromesos, que li havien inspirat.

Per què va ser tan feliç a Cuba?

Es va retrobar amb la seva llengua, menjar bo, colors intensos, alegria i música al
carrer, temples barrocs..: era el seu país, Cuba era “l’ Andalusia mundial”, diria.

Se sentia a casa de debò?

El riu Guadalquivir neix a la serra de Cazorla i desemboca a l’ Havana. Vegeu com Cadis i l’ Havana són un mirall...

És veritat... I els cubans?

Federico va tractar poetes, intel·lectuals i artistes que l’afalagaven, es va sentir príncep dels poetes. I, a més, els negres van ser mirall per a Federico García Lorca.

Els negres?

Granada té el seu “barranc dels negres”, de gitanos més foscos que una “ madrugá”, i el Sacromonte gitano i l’ Albaicín morisc .

Gitanos, moros, jueus, negres...

“Ser de Granada m’inclina a la comprensió simpàtica del perseguit, del gitano, del negre, del jueu, del morisc”, va dir ell.

Va cantar Federico a la negritud?

Va escriure Son de negros ( Iré a Santiago ), poema a ritme de son cubà. A Lorca, músic, el va enlluernar el naixent son cubà: “Surten els negres amb els seus ritmes que jo descobreixo típics del gran poble andalús...”

L’ Àfrica és a Cuba i a Andalusia?

L’ orella de Federico era sensible als “sons negres”, que després ha estudiat Santiago Auserón: ritmes africans en el cante jondo, en el flamenc, perquè hi va haver negres a Andalusia des de l’edat mitjana.

A Harlem se’ls va retrobar Lorca...

D’ells en dirà, entristit, que “són negres que no volen ser negres”. En canvi, es va entusiasmar amb els negres de Cuba, que defineix com a “negrets sense drama”.

Sense drama... però molt pobres.

I marginats. Lorca va elevar una irada queixa un dia a l’il·lustre Yacht Club veient com n’expulsaven dos mulats.

Federico sempre amb els febles.

Federico descobreix que aquells negres, com els seus gitanos andalusos, saben transmutar la seva profunda pena en art. Canten! Ballen!

I els de Nova York?

“Carn robada al paradís”, els descriurà: llegiu El rey de Harlem , sublim poema de Poeta en Nueva York , clam davant un capitalisme malvat i devastador.

I el poeta arriba a la fi a l’ Havana...

“És el groc de Cadis amb un grau més, és el rosa de Sevilla tirant a carmí, és el verd de Granada...

... amb una lleu fosforescència de peix”. Va escriure molt Lorca a l’ Havana?

Va beure, va menjar, va fumar, va cantar, va ballar, va viure... i va escriure, escriure és la seva respiració, cada línia seva està habitada per ell: El Público, Así que pasen cinco años , va completar Poeta en Nueva Yor k i les seves conferències magistrals, va avançar Yerma , i va compondre Son ...

Escrivint tres mesos “entre canyars i soroll de de maraques...”

“ ...cornetes xines i marimbes”, convidat pel seu amic cubà José María Chacón, que li va pagar les conferències: de tres van passar a ser deu, meravelloses. Nova York i l’ Havana són la creu (ombra) i la cara (llum) de la moneda d’un any de viatge.

Fins quin punt Cuba va marcar Lorca?

El Carib afroandalús li revela amputa­cions patides en la cultura espanyola i en si mateix, tresors que Lorca s’imposa rescatar i cantar, amb alegria.

La seva pel·lícula fa parlar Lorca...

Amb paraules que ell va deixar dites en textos, xerrades, entrevistes, paraules a les quals sempre faig ballar el seu ball.

Subratlli’m alguna frase lorquiana.

“El meu lloc està amb els que no tenen lloc”. El compromís social de Lorca és
inqüestionable. Torna a Espanya i funda La Barraca i dona suport a la República. Viure a Cuba va encoratjar la vena social de la seva poesia. “És vostè un jove que escriu versos”, li dirà algú, i Federico respondrà: “Ni ja tan jove ni només escric versos”.