El X Congreso Internacional de la Lengua Española, que comença avui a la ciutat peruana d’Arequipa per desig exprés de l’enyorat Mario Vargas Llosa, i ara ja com a homenatge a la seva figura, ha tingut un pròleg tempestuós. El director de l’Institut Cervantes, Luis García Montero, va carregar la setmana passada en un acte públic i sense que vingués gaire a tomb contra el director de la Reial Acadèmia Espanyola, Santiago Muñoz Machado, al qual va criticar la seva feina com a “catedràtic de Dret Administratiu expert a portar negocis des del seu despatx per a empreses multimilionàries” i el va comparar desfavorablement amb alguns destacats filòlegs que el van precedir en el càrrec. La RAE es va afanyar a emetre un comunicat de repulsa i solidaritat amb el seu primer responsable.
Els que saben d’aquests temes expliquen que la manca d’harmonia entre el Cervantes i la RAE ve de lluny; fins i tot de lustres. La RAE és una institució independent, però depèn en molt bona mesura dels ajuts públics. El Cervantes és un organisme de l’Estat. Encara que l’àmbit d’acció de tots dos per promoure la llengua castellana resulta diferent –normatiu l’un, docent i divulgatiu l’altre– hi ha competència pel protagonisme en les activitats espanyoles i internacionals. I s’hi suma, és clar, el sempre delicat capítol de l’entesa personal.
Les paraules de García Montero introdueixen un to aspre i desqualificador
García Montero, un poeta reconegut, es refereix amb regust populista a les activitats professionals de Muñoz Machado, prestigiós jurista a més d’historiador. Però és sabut que una raó perquè resultés elegit a la RAE va ser la seva capacitat de gestió, després que en època de Mariano Rajoy la institució hagués patit greus dificultats econòmiques.
Quan estem a punt de complir cinc dècades de llibertat a Espanya, alguns recordem el vigor amb què la cultura espanyola, en tota la seva pluralitat, es va projectar internacionalment als anys vuitanta i noranta, en bona part gràcies a l’habilitat de generar consensos entre els seus molt diversos representants. En vigílies d’un congrés d’àmbit llatinoamericà presidit pel rei Felip VI, les paraules de Luis García Montero porten al màxim nivell institucional de la cultura un to aspre i desqualificador que sembla importat de l’avui poc prestigiat terreny polític, i fa mal a la institució que dirigeix. Produeix tristesa i constitueix un mal auguri.
