Tan sols un canvi de presoners

L’absència ahir a Xarm al-Xeikh de Benjamin Netanyahu –perquè era festiu a Israel, va argumentar– i de representants de Hamàs, i la presència, en canvi, de Mahmud Abbas, president d’una Autoritat Palestina de cartró amb què no s’ha negociat res, deixa l’acord d’alto el foc –que no de pau– gestat per Trump en un mer canvi de presoners, el definitiu simplement. Aquest és el punt en què ens trobem i val preguntar-se si per a aquest viatge calien alforges. Tot això podria haver passat fa temps.

Hi va haver un aspecte molt destacat en la incontinència verbal de Trump, ahir. A Hamàs, va dir, “els hem donat l’aprovació per un temps”. És realista i raonable. Tot i que considerablement doblegat, el Moviment de Resistència Islàmica no ha desaparegut. I a Gaza no hi ha ningú més.

Netanyahu ara ha de satisfer els socis que somien amb el Gran Israel

Hi ha una lectura possible: Netanyahu no ha destruït Hamàs, i Hamàs pot cantar victòria per haver obtingut l’alliberament de presoners, però sobre 67.869 morts i 170.105 ferits. I amb el seu feu convertit en un solar. Un acord implica que no hi ha vencedor. Algú ha guanyat? Potser els gazians, que amb un sacrifici i una capacitat de resistència inimaginables han tornat Palestina al centre del món.

Si les coses fossin com cal, els pròxims dies hauria de fer-se una reunió de les faccions palestines a Egipte per parlar del futur. Hamàs va fer la convocatòria fa uns dies, i a més ha mostrat disposició cap a la tan anhelada unitat nacional palestina, l’últim intent fracassat de la qual data del 2024... a Pequín. A la llista de presoners a alliberar per Israel, Hamàs reclamava Marwan Barguti, que fa més de vint anys que és a la presó i que, amb una posició dialogant, és l’home que podria encapçalar aquesta unitat palestina i tenir el paper més rellevant al document elaborat per l’equip de Trump, si aquest valgués una mica més que el paper en què està escrit. El Govern israelià, tot i això, ha preferit excarcerar radicals islamistes amb condemnes a cadena perpètua per la seva responsabilitat en atacs suïcides. D’aquesta manera, Netanyahu sempre podrà dir allò d’“Israel no té amb qui negociar”, que és el mateix que es deia en vida de Iassir Arafat.

Però tothom sap que no hi ha pla. Com es pot pretendre una supos ada administració tran­sitòria a Gaza sense els palestins i sota criteris absolutament colonials, i en canvi, dir que s’obre el camí per a la seva autode­terminació? Sota quin marc legal es pot organitzar una “ Força Internacional d’ Estabilització”? Per què es prescindeix com­pletament de les Nacions Unides, que és l’únic ens que pot
determinar que s’aplica el dret internacional?

Vist gràficament: en dos anys han caigut 85.000 tones de bombes sobre un territori tancat, més petit que la comarca catalana del Maresme, i la població no té la mínima garantia que tot no torni a començar. No hi ha calendari per a una retirada de les tropes israelianes fins més enllà de la tanca de separació, una falsa frontera, per cert, ja que Gaza és i continuarà sent territori ocupat per Israel; el seu estatus no ha canviat.

Netanyahu ha satisfet Trump, i ara ha de satisfer els seus socis radicals de govern que somien amb el Gran Israel. Així, és previsible que es deixi passar un temps, fins que a Tel-Aviv considerin que la solidaritat amb Palestina ha decrescut als carrers europeus, cansats d’assistir a tant d’horror televisat, i que Israel pot recuperar això que se sol dir el relat, que va perdre ja els primers mesos de bombardejos (malgrat que la reacció popular s’ha demorat). Aleshores, tal com s’ha fet altres vegades, s’aprofitarà –o es provocarà– qualsevol acció de les milícies palestines per tornar a atacar. I llavors, qualsevol podrà dir a Netanyahu –i amb raó, des del punt de vista israelià: “ Bibi, per què no vas acceptar el canvi de seguida i vas salvar tots els ostatges, podent bombardejar Gaza després?”