Interpretació perfecta del gat de Cheshire a “Trump al país de les meravelles”: el somriure rutilant era el primer que apareixia (i l’últim que desapareixia) del famós gat màgic de Cheshire als ulls de l’ Alícia a la novel·la de Lewis Carroll. Als ulls del món, el somriure rutilant –dentífric, enlluernador, americaníssim– de Trump al photocall egipci és el que quedarà de la teatralització d’una pau (tant de bo que duradora).
Un somriure tan ample com l’egolatria del seu amo, ampli com la seva ambició, d’orella a orella com el seu narcisisme, un somriure industrial i empresarial, un somriure professional, tècnicament perfecte, impecable, fundat en un rictus espasmòdic i automàtic, un somriure plastificat al buit i practicat en milers d’hores de tele.
Als ulls del món quedarà el somriure de Trump, teatral, rutilant, dentífric i americaníssim
Trump és un gat televisiu, un gat vell i experimentat en l’art de l’engany i del teatre davant de les càmeres i els grans auditoris. Aquest somriure de Trump l’he vist: és el somriure que fa servir quan apareix en públic amb Melania, la seva dona, perquè vegem el somriure –“dents, dents”, deia Pantoja– i quedi a les fosques tot el que passa al darrere.
John Lennon –el d’ Imagine (imagina’t un món en pau, ai)– deia que tota habilitat que practiquis 10.000 hores et converteixen en virtuós d’això: aquí el somriure de Trump al photocall a la seva glòria global més gran, practicat en platós i odèons, escenaris i poliesportius, desacomplexat. Però benvinguts siguin aquest narcisisme, aquesta egolatria, aquesta ambició desmesurada del gat si aquests antivalors psicopàtics salven vides a Palestina i Israel durant molt de temps. Si el maquiavel·lisme megalòman de Trump porta pau, benvingut sigui. D’aquí la desfilada d’estadistes d’arreu del món davant del photocall: aquesta pau local –i universal– bé val una missa fotogràfica.
Trump amb Erdogan, sense encaixada
També m’he fixat en el dit trumpià, en el dit polze dret, erecte, creixent en l’“ OK” com a senyal identitari nord-americà i celebració de victòria, rúbrica del propietari del dit a si mateix com a guanyador d’una batalla rere l’altra –algunes d’imaginàries i una altra de real, totes realíssimes al seu imaginari– i com a “pacificador de vuit guerres”: així es veu aquest polze a si mateix, dit que vol ser fal·lus a falta de l’altre membre per exhibir davant dels seus homòlegs del món.
Totes les teles han difós aquest photocall digne d’una festeta de celebritat a còpia d’estadistes d’un munt de països amb Trump, dents i dit. N’hi ha que han provat de competir en esplendor dental amb Trump (infructuosament): Meloni ha mostrat un somriure ampli, per no semblar rància, però he notat les seves presses per sortir ràpid. Pedro Sánchez, en canvi, ah, quin polític professionalíssim!: gairebé ha igualat en somriure el somriure de Trump, tots dos amb un talent escènic semblant per a la política i tots dos oblidant tàcticament i diplomàticament –i ho aplaudeixo– que abans-d’ahir Trump demanava públicament que Espanya fos expulsada urgentment de l’OTAN per deslleialtat.
Però potser Trump ara vol consultar a Pedro Sánchez
– magister en indults i amnisties a polítics desencaminats– com pot indultar el seu amic Bibi (Netanyahu) o, eventualment, com el pot amnistiar de tot, perquè, d’entrada, amnisties no, però potser, de sortida, convindria. Per això, per donar una sortida definitiva a una pau duradora a costa d’arxivar un propòsit genocida que no va quedar cap més remei que truncar per evitar mals pitjors després d’una esbojarrada bomba a Qatar. Cent mil bombes a Gaza són més acceptables, veig, que una sola bomba a l’amic qatarià.
