Benedict Cumberbatch va revolucionar ahir el festival de Sitges. Nombrosos fans es van amuntegar a l’entrada de l’hotel Meliá per esperar l’arribada del famós actor britànic, que ha estat premiat amb una Màquina del Temps al certamen de cinema fantàstic. L’intèrpret de personatges com el Doctor Strange de Marvel, el Sherlock Holmes de la sèrie de la BBC, l’imperial Khan a Star Trek: en la oscuridad i de títols com El poder del perro o Descifrando Enigma , pels quals va ser nominat a l’Oscar, també va aprofitar l’ocasió per presentar Esa cosa con alas, que s’estrenarà a Espanya el 31 d’octubre. En aquest drama psicològic sobre el dol basat en la novel·la de Max Porter i dirigit per Dylan Southern, es posa en la pell d’un home que acaba d’enviudar i cau en una depressió mentre cuida els seus fills petits i fa front a una presència inquietant en forma de corb.
El dol
No es pot estimar sense pèrdua; no es pot viure sense mort ni dol”
Havia sentit parlar abans del festival de Sitges?
Sí, i tant de bo hi hagués pogut venir abans. És sensacional.
Què li sembla rebre el premi Màquina del Temps?
Sempre és una mica estrany quan reps aquests premis a la trajectòria, perquè penses: ‘Bé, encara no s’ha acabat’. Però és molt bonic que et reconeguin. I això de la màquina del temps és interessant. No miro enrere, però no perquè no vulgui aprendre del passat, sinó perquè, com a actor, no m’és gaire fructífer mirar actuacions passades. No em vull conèixer gaire a mi mateix en el que he fet. Em vull concentrar en el que faig en el present. I tampoc no em vull estressar gaire pel futur. Viure una mena de moment retrospectiu és com una màquina del temps. És una cosa molt estranya, però puc marcar períodes de la meva vida segons els personatges que interpreto i els records d’aquest projecte.
Com va ser l’experiència d’encarnar un home que pateix tant? No hi ha gaires pel·lícules sobre el dol des del punt de vista masculí...
Ha estat extraordinari. És un paper i un repte meravellós i una responsabilitat increïble donar vida a un llibre tan extraordinari com és el de Porter (El dol és aquella cosa amb ales) , com a actor i com a productor. La pèrdua d’un ésser estimat és una cosa molt dolorosa que experimentem la vida. No es pot estimar sense pèrdua. No es pot viure sense mort ni dol. Tot i això, a la nostra cultura, el llenguatge i les cerimònies són molt limitats, més enllà de despertar-te després d’un funeral o, fins i tot, un homenatge. I crec que el dol masculí és una cosa que rares vegades s’analitza a la cultura. I aquesta idea del que li passa a una família sense mare i com el caos, la rebel·lia, la violència, la ira, tot aquest calidoscopi d’emocions se subsumeix en aquest triomf dels homes. També és un llibre que em va impactar enormement. Vaig pensar que era una de les obres en prosa més extraordinàries que havia llegit mai.
Per què era important per a vostè produir aquesta història?
Les persones amb qui vaig treballar a la productora tenien una connexió molt personal amb el poder de la història. Però també per a nosaltres, en general, com un principi fonamental per ajudar a promoure cineastes debutants. En Dylan va trobar la seva veu narrativa de ficció de manera espectacular. A més, les pel·lícules independents, amb un pressupost molt limitat, estan constantment amenaçades. Per això, és molt important per a mi aportar tot el meu suport, en termes d’atenció i de taquilla, perquè es facin pel·lícules com aquesta.
En un festival que celebra el que és fantàstic i el que és terrorífic, què diria que l’aterreix avui dia?
Les notícies diàries són el que més m’espanta. M’aterreixen, són el més semblant que hi ha a les pel·lícules de terror. No soc gaire fan del cinema de terror, no soc d’espantar gaire, més aviat m’espanto amb molta facilitat. I tendeixo a buscar la calma per aconseguir no elevar el cortisol, l’adrenalina o el ritme cardíac. Però entenc l’emoció i l’adrenalina. I també crec que la metàfora del terror és realment poderosa. Les pel·lícules de terror que m’agraden han de ser de l’estil de coses brillants que feia Kubrick. D’aquestes en què et preguntes si és sobrenatural o si és una versió realment estranya d’una ruptura psicològica. He interpretat Frankenstein a l’escenari. Conté elements de terror. Esa cosa con alas té un veritable element de terror, però he fet una mena de terror rigorós.
Què ha estat el més desafiador a l’hora de fer la pel·lícula?
Han estat sis setmanes de rodatge amb un corb d’animació electrònica que sovint fallava i dos nens de set anys que no havien actuat mai. La majoria érem pares al rodatge, de manera que ens vam reunir per ajudar els nens a capturar els moments llampec en un flascó. Són extraordinaris i brillants, però hi va haver molt esforç comunitari per ajudar-los a sentir-se còmodes davant de la càmera i arribar de vegades on necessitàvem arribar.
Fa poc ha sorgit la polèmica per la presentació de Tilly Norwood, una actriu elaborada amb IA. És una cosa que l’amoïna?
Molt. La idea és que deixarà sense feina els actors que s’han format, que han treballat de valent, que estan en la misèria, que amb prou feines poden arribar a final de mes. I ara hi ha aquesta cosa infinitament més fàcil perquè no té l’embolic de ser humà, però alhora crec que, amb sort, descobrirem què falta. Només espero que no ens tornem massa mandrosos.
S’imagina què faria si no hagués pogut triomfar com a actor?
He fet de podador d’arbres i crec que hauria estat un bon advocat penalista.
De cara a reptes futurs, es veu dirigint en algun moment de la seva carrera?
Crec que m’agradaria. M’encantaria enriquir alguna cosa. Em va encantar ser amic d’en Dylan, ser a l’altra banda de la càmera. És encantador tenir una relació com a actor amb un director tan col·laborador, tan immediata. M’agrada ajudar altres actors en els moments que només cal una clau per desbloquejar una cosa.
I quin consell donaria a un actor que comença?
Sigues tu mateix, perquè aquest és el teu únic avantatge. Ningú més no és com tu, i no et disculpis per això. Però també sigues obert, sigues sincer sobre com col·labores i treballes. I recorda sempre que ets l’únic que podria ser tu.
