Alguna cosa d’anciana hi deu haver en mi perquè sempre acabo, en cada racó del món, asseguda amb persones de vuitanta, noranta anys. No ho busco, senzillament passa, i no en soc conscient fins que alguna xacra física alenteix la nostra conversa. Només llavors m’adono que el meu cos és més jove, el meu parlar més àgil, però em quedo a prop, feliç, tota l’atenció fixada en històries en aparença alienes a mi: sobre els anys trenta, sobre les guerres del segle passat, sobre girs socials que, a la meva generació, donem per fets, i no per batalla.
En Michael, que acabo de conèixer al campus de Princeton, em parla del seu temps com a estudiant. Em diu que el seu any va ser el primer que van admetre dones a la universitat: fins al 1969, Princeton era un campus masculí. “Llavors va emergir una associació anomenada Concerned Alumni of Princeton ( Alumnes de Princeton Preocupats), un grup d’ homes conservadors que protestaven contra aquesta nova política segons la qual les dones tenien el mateix dret de ser a les classes que ells”.
Encara que de vegades ens ho sembli, el progrés i les llibertats no es forgen sempre en un altre lloc
Arriba un altre antic alumne al banc on estic asseguda amb en Michael. Es presenta com a Will. A mi se’m deu notar, no sé com, que soc presa fàcil per a aquesta mena d’històries. En Will li demana a la seva dona, la Louise, que m’expliqui altres oral histories (contes orals) d’aquella època. Sovint, més que escriptora, em sento un receptacle de les històries que sento, que m’ expliquen. Tot i això, les persones només parlen quan perceben que algú està disposat a quedar-se quiet, a escoltar. No perquè narrin esdeveniments importants o significatius, sinó perquè algú els recorda, els vol recordar, i amb això n’hi ha prou.
La Louise desplaça la cadira de rodes cap a mi: “El que avui és una universitat meritocràtica –diu– es va originar com una escola de nens rics, d’homes amb egos monumentals”. En Michael i en Will riuen i assenteixen. “Et donaré un exemple que ho il·lustra: un donant milionari de cognom Duke es va presentar un bon dia aquí, al campus de Princeton, i va oferir milions a la universitat a canvi que modifiquessin el nom de Princeton a Duke. La universitat s’hi va negar i ell va fundar la seva pròpia universitat una mica més al sud”. És l’origen de la Universitat Duke, un altre dels campus coneguts de la Costa Est.
Però el cas de Princeton, on les dones no van començar a estudiar fins als setanta, no és una excepció. Em quedo parada amb aquestes dades sobre altres universitats de l’ Ivy League, reconegudes actualment per la investigació pionera: Brown no es va convertir en una universitat mixta fins al 1971, i Colúmbia, fins al 1983. Aquí, a Espanya, les dones van poder accedir a les universitats públiques des de principis de segle. Tot i que de vegades ens ho sembli, el progrés i les llibertats no es forgen sempre en un altre lloc.