Cada dia somio amb la mare, però de vegades són somnis ridículs, no sempre són tristos”, explica Arundhati Roy ( Shillong, 1959). L’autora índia, mundialment famosa des de la publicació d’ El déu de les petites coses (1997), s’ha desplaçat a Espanya per a la presentació del seu llibre de memòries, El meu refugi i la meva tempesta ( Ara Llibres en català i Alfaguara en castellà), en què dialoga amb la seva mare... morta el 2022, als 89 anys.
En conversa amb la premsa, ahir a Madrid, la novel·lista va afirmar que, després del xoc emocional que la va portar a escriure aquest llibre, el títol del qual en anglès, no en va, és Mother Mary comes to me , sovint sent que la seva mare encara és viva i es barallen i que el seu esperit li fa la guitza: “Se m’apaga l’ordinador i, de sobte, es trenca la teulada i comença a caure aigua”, ironitza.
“A Occident es culpa la mare de tot; d’aquesta manera ningú no creix ni es fa adult, perquè sempre hi ha algú a qui culpar”
Però malgrat el retrat que en fa al llibre, el d’una figura totalment imprevisible i de caràcter colèric, Roy assegura que no l’ha escrit per reconciliar-se, ni tan sols amb ella mateixa després d’haver trencat amarres quan era adolescent. “No hi ha res a perdonar”, insisteix.
En aquest sentit, l’escriptora analitza les diferències culturals que hi ha entre el seu país i Occident: allà la mare és “deïficada” com a engendradora de fills mascles, afirma, mentre que, sobretot als Estats Units, argumenta potser amb la psicoanàlisi en ment, “se la culpa de tot”, del malestar psicològic dels seus fills. “D’aquesta manera ningú no creix ni es fa adult, perquè sempre hi ha algú a qui culpar”, reflexiona Arundhati Roy, que entén que aquesta actitud va fins i tot en contra del moviment feminista.
“En la mare hi ha tot un ventall
de contrastos: era fosca, brillant i
valenta alhora”, recorda la novel·lista, que contraposa la seva manera d’encaixar la relació a la del seu germà, de qui sent molt “propera”, però que sempre va veure la seva mare com algú “cruel”, i per això no va arribar a estimar-la mai.
“Aquestes memòries són com una combinació d’ Hable con ella i T odosobre mi madre ”, indica Roy picant l’ullet a Pedro Almodóvar, després d’assenyalar que no pot saber res del cert de com era aquella dona, ja que gairebé mai no parlaven i quan parlaven sempre era sota l’amenaça
d’un atac d’asma i una enèsima tornada a l’hospital, l’excusa que feia
servir la seva mare per evitar discussions.
“La figura de la meva mare pertany a la literatura”, sentencia per desvincular la persona real del personatge que ella ha creat. “El desafiament d’un escriptor és descriure sense jutjar. Em sento feliç d’haver sobreviscut”, relata davant la sorpresa dels periodistes en veure que no guarda rancúnia pel maltractament que va patir durant la seva infantesa.
“Hi ha coses a la vida que no es poden resoldre i cal fer les paus sense trobar respostes”, conclou Arundhati Roy rememorant “l’opressió constant” a la qual la seva mare –que va pujar els seus dos fills tota sola, va fundar una escola d’èxit i va batallar pels drets de les dones a l’ Índia– va sotmetre el seu germà, a qui pegava per les seves notes mediocres.
“No necessito la meva mare per escriure, ella em va ensenyar a escriure i després es va enfadar per allò que escrivia”, respon a la pregunta de com serà la seva literatura a partir d’ara. Això sí, la idea de rebel·lió continuarà molt present: “Hi ha un retrocés en la lluita per la igualtat”, lamenta en analitzar la situació del feminisme, llastat pels “debats nimis” que també interpel·len els homes, i immers en “capelletes” enfrontades.
