Penso, ergo soc futboler

Si ets un aficionat del Reial Madrid i comparteixes les afinitats polítiques típiques del madridisme, qui odies més, el Barça o Pedro Sánchez? Si ets un aficionat normal del Barça, catalanista com Déu mana, qui odies més, el Madrid o Isabel Díaz Ayuso?

Ho sé. Són preguntes d’una finor extrema, obertes a les més matisades interpretacions. Potser m’equivoco, però m’inclino a pensar que són els polítics els qui generen una aversió més visceral. On no m’equivoco, segur, és en el següent: és un error caure en la temptació de veure una equivalència entre les afiliacions tribals de la política i del futbol.

Potser va ser vàlida la comparació en una altra època, però en els temps fanàtics que corren, ja no. El futboler és més racional, fred i contemplatiu—menys polaritzat—que el fanàtic polític. L’impuls és el mateix: el del sentit de pertinença. Però la capacitat d’autocrítica del futboler és més gran.

Això es deu en primer lloc que la majoria de la gent sap més de futbol que de política i de tot el que l’envolta, com el funcionament de l’economia o la diplomàcia internacional. Una persona normal és bastant més capaç de tenir una conversa informada sobre els mèrits de col·locar Mbappé a la banda o de davanter centre, o d’elegir a Lewandowski o Ferran Torres com a titular, que d’opinar sobre la idoneïtat de Carlos Cuerpo com a ministre d’Economia o de José Manuel Albares al comandament d’Afers Exteriors.

En aquests temps fanàtics, el futboler estàndard és més racional que el fanàtic polític

I com menys coneixement, més credulitat, més populisme, més lleialtat cega. Els fidels de Vox no s’aturen a qüestionar la capacitat de Santiago Abascal de governar amb el criteri necessari per mantenir l’extraordinari creixement econòmic d’ Espanya, molt per sobre de la mitjana europea els últims anys. Malgrat que comentaristes qualificats de la resta del món no deixen d’admirar “el miracle espanyol”, el devot de Vox, o del Partit Popular, es nega a reconèixer que semblant miracle si més no ha ­ passat.

A Sánchez i el seu equip, ni aigua. Però un madridista pot tenir la generositat intel·lectual de reconèixer que Pedri és avui el millor migcampista del món, o un culer que al seu dia el millor va ser Modric. Tampoc el futboler no és cec amb els seus. És lleial al seu club, però sempre amb una sana dosi d’escepticisme. Un pot ser molt fan del Barça però estar convençut que la reconstrucció del Camp Nou ha estat un fiasco o que el seu dirigent màxim és, com diuen les males llengües, “un xoriço”. Un pot ser molt fan del Madrid i creure que el seu president és més dèspota que un rei medieval o que el seu jugador més determinant, a qui “van robar” la Pilota d’ Or l’any passat, és un tarat.

El futbol és una religió, diuen. Bé, avui dia la fe predomina més en el futbol que en la política. Hi ha més contingut ideològic en la ment futbolera que en la ment política. Un aficionat del Barça vol que el seu equip guanyi, però amb art. Que combini estètica i ciència, com les obres de Gaudí. Un aficionat del Madrid valora el poder i la força, guanyar esclafant, com correspon per antiga tradició a la capital de l’ Estat. Les identitats dels clubs de futbol són eternes. No les dels partits polítics.

I no parlo només d’ Espanya, sinó també de molts països més, entre els quals destaca el que més capacitat de contagi té sobre els altres, els Estats Units. Trump no té ideologia. Per exemple, els republicans sempre havien defensat el comerç lliure. Ara, amb el suport incondicional dels seus súbdits al Congrés, Trump imposa aranzels, juga segons regles que no tenen res a veure amb el dogma històric del seu partit. Fa una revolució (com si el Barça de sobte jugués a l’estil de Mourinho), però els seus fidels no s’immuten. Tampoc si no proclama que la seva consigna és “ Amèrica primer”, no intervenir en els afers d’altres països, i després es dedica gairebé a temps complet a resoldre conflictes en terres llunyanes.

Tant de bo apliquem un dia el mateix rigor crític a la política que al món més seriós del futbol

Per als seguidors de Trump, com per als seguidors de moviments polítics a Espanya, el determinant en aquests temps no és pensar, sinó creure. Tant de bo les coses canviïn i apliquem un dia el mateix rigor crític a la política que al món més seriós del futbol.