Un rinoceront al passadís
Per bé que, cada vegada que es treu el tema, Bolaños adopta una expressió d’indignació pròpia d’un bisbe en un striptease; i per bé que la investigació del jutge Peinado té més forats que els calçotets d’un espantaocells, la veritat és que els disgustos judicials de la dona del president espanyol es podrien haver evitat. N’hi havia prou amb una mica de prudència, un toc de sentit comú i una mica de discreció. Llàstima que prudència, sentit comú i discreció siguin les nobles qualitats que formen l’u per cent de la personalitat del ciutadà espanyol.
Primer de tot cal dir que no crec que cap de les conductes que s’imputen a Gómez sigui delictiva. Entenc que l’oposició s’entusiasmi –les afliccions de la família del president són l’única cosa que sol despertar-los de la letargia– però, com deia un vell magistrat, “el dret penal no és el paladí dels incauts”.
Begoña Gómez
A part de tota mena de mostres de mala traça, no arribo a veure que el cas de l’Africa Center, que amb prou feines va donar per a un parell de bitllets d’avió, sigui un crim. És cert que recaptar fons entre empreses cotitzades quan s’és la consort del president és un comportament que transcendeix de l’heterodòxia i hauria d’estar prohibit. Però el cas és que no ho està.
I quan això mateix es fa de bracet de cavallers un pèl polèmics, com Javier Hidalgo, la cosa crida encara més l’atenció. Sens dubte no ajuda que, després, de bracet del mateix Hidalgo, es participi, encara que sigui en una sobretaula innocent, en qualsevol cosa relacionada amb el rescat d’ Air Europa, ni en res que tingui a veure amb aquell model de virtuts cíviques que respon al nom de Víctor de Aldama.
Però el rescat en qüestió el van validar les instàncies europees, que no són el paradigma de la credibilitat, però són els bous amb què s’ha de llaurar. I no veig que Gómez exercís una influència il·lícita sobre cap funcionari. Perquè una cosa és influir, aprofitant una situació de superioritat que no es percep enlloc (si fos així, per ser la dona de Sánchez estaria en posició de superioritat fins i tot quan agafa el metro), i una altra de ben diferent que el funcionari de torn sigui un pilota capaç de qualsevol cosa per agradar a l’entorn presidencial.
La Moncloa hauria d’haver avaluat els riscos per al prestigi del Govern dels negocis de Gómez
Pel que fa a la càtedra que respon al nom incòmode de Transició Social Competitiva, és clar que Gómez no es va atribuir mai falsament una titulació que no tenia. A part del que un pugui pensar sobre la creació d’aquests nyaps universitaris, i del nomenament (perfectament legal segons els estatuts de la Complutense) d’algú mancat de mèrits curriculars per a la docència, la conducta cau més en la lletjor que en el delicte. I per a lleig, el rector Goyache, que, com un lacai, va de visita a la Moncloa: el que us deia dels pilotes.
És veritat que veure la dona del president sol·licitant finançament per a la “càtedra” fa esgarrifar qualsevol persona, i que resulta incomprensible que l’aparell de la Moncloa no fos capaç d’advertir de les possibles conseqüències d’una imprudència tan gran. Però això tampoc no és cap delicte. Els que donen no són funcionaris, i la que demana no fa més, al capdavall, que seguir el mandat evangèlic.
Pel que fa a allò de l’assessora reclutada per Presidència per ocupar-se de les gestions privades de Gómez, veig difícil que això sigui una malversació. La consort del president té dret a un suport administratiu i sembla que aquest ha estat el cas amb totes les seves antecessores. Si és així, en absència d’un criteri legal clar, el costum és una font del dret tan vàlida com qualsevol altra. El que queda (i Déu-n’hi-do) és l’error incomprensible d’haver ocultat en la definició del lloc de treball de l’assistent l’única funció que havia d’exercir: assistir Gómez. Una irregularitat administrativa capaç de fer enrojolar fins i tot una arengada, però res que justifiqui una condemna penal, almenys de Gómez.
Em podria referir als altres casos, però no em vull estendre. Gómez s’hauria d’haver abstingut d’aquestes activitats; qualsevol amb dos dits de front l’hauria d’haver advertit; la Moncloa (una altra vegada els pilotes?) hauria d’haver avaluat els riscos per al prestigi del Govern espanyol d’aquests negocis ubicats perillosament a la zona grisa entre l’àmbit públic i el privat. I amb una senzilla disculpa, seguida d’una rectificació, n’hi hauria hagut prou per restaurar la normalitat. Però no va passar. I així continua la normalitat, com un rinoceront al passadís, implacable i ferotge.