Dissabte varen descobrir el cos de n’Antonio dins el seu pis, al barri valencià de la Fontsanta. Era un home jubilat que ningú trobà a faltar durant quinze anys, el temps que feia que era mort. És una por contemporània, en una societat tan immersa en l’individu que ni tan sols nota l’absència d’un veí. La comunitat, aquell vincle que es construïa amb l’entorn, va donant pas a una despersonalització de la gent amb què ens topam cada dia.
L’episodi coincideix amb la Setmana contra la soledat no desitjada, impulsada per l’Obra Social Sant Joan de Déu. Aquests dies, Barcelona acull una campanya per sensibilitzar sobre un problema creixent que pot afectar a tothom. La quarta part dels joves d’entre 16 i 29 anys se senten sols, també la meitat de les persones més grans de vuitanta anys.
Un 20% de la població a Espanya troba a faltar qualque relació amb els altres. Voldrien estar més temps amb determinades persones, o que hi hagués una comunicació real amb elles, poder parlar i celebrar plegats les bones notícies i els bons moments. Els fa mal i els angoixa que no sigui així. Els agradaria sentir que els estimen, que importen a qualcú.
La comunitat dona pas a una despersonalització de la gent amb què ens topam cada dia
“Pensa en una abraçada sense ningú a qui fer-la; ja no és una abraçada”, llegim a Trencalasoledat.org. “La soledat no desitjada fa la vida menys vida”, diu el lema de la campanya. I recorda que evitar-la és una responsabilitat col·lectiva, perquè cadascú de nosaltres pot acabar amb la solitud dels altres. Els més vulnerables són els que més la pateixen. Per això aquesta setmana hi ha clubs de lectura a llibreries i biblioteques, tallers, xerrades a diversos punts de la ciutat, i llocs on conversar i prendre un cafè, entre d’altres activitats.
Lee tambiénBloomsbury al Farró
A mi m’agrada estar sola. Però durant el confinament vaig saber què significa estar-ho involuntàriament un dia i un altre, i un altre, i un altre. Em posava al lloc de la meva àvia, més sola que jo i durant més temps. De poc serveixen les pantalles quan necessites el contacte físic. I malgrat això, no estàvem realment soles. El dia del meu aniversari, familiars i amics em varen telefonar, i una veïna va preparar un pastís que em deixà al replà de l’escala. Gestos així són els que consolen, acompanyen, omplen d’agraïment, trenquen la solitud. Eviten desenllaços com el de n’Antonio.