D’aquella pols, venen aquests fangs. El 2021 Pedro Sánchez es va penjar la medalla de tornar a indexar l’increment anual de les pensions a l’IPC. Aquest automatisme s’havia eliminat el 2013, durant el mandat de Mariano Rajoy. Els populars van substituir l’obligació d’apujar les pagues dels jubilats en el mateix percentatge que la inflació oficial per un anomenat factor de sostenibilitat que s’actualitzava anualment. Era una manera d’embridar i ajustar la despesa al cicle econòmic i al conjunt de necessitats del país. El govern PSOE-Podem va renunciar a aquella eina.
El 2023 hi va haver una segona crida a la reforma. La primera havia augmentat els costos, així que tocava introduir elements de sostenibilitat financera per evitar la fallida futura. PSOE i Podem van escollir el camí que sempre és més fàcil per a un governant: sagnar la butxaca de ciutadans i empreses.
La reforma de les pensions és impossible, només arranjaments fins a l’ensorrament
El decret de reforma de les pensions del 2023 va obtenir al Congrés el suport dels diputats d’ERC, el PDeCAT, Coalició Canària, Terol Existeix, M és País i els regionalistes càntabres.
Però més que una reforma, es va pactar un sistema d’extorsió a terminis que ara no fa més que concretar-se. Assegurar un in crescendo d’ingressos per a l’administració amb pujades generalitzades de les cotitzacions en un període que abraçava uns quants anys. No hi havia mamella que no estigués obligada a donar més llet. Pujades de les cotitzacions que paguen les empreses, també la dels empleats (introduint la quota de solidaritat intergeneracional a càrrec de l’assalariat) i collar els treballadors per compte propi fins a trencar-los els ossos.
Elma Saiz
Els més de tres milions d’autònoms espanyols han conegut aquesta setmana l’import de les cotitzacions que el Govern central proposa per al trienni 2026-2029. La indignació ha crescut amb tal intensitat entre aquest col·lectiu que molts
dels partits que van donar suport a l’ Executiu el 2023 –suposem que s’havien
llegit el text– ara es vesteixen de ploramorts per simular suport a qui fa
res van apunyalar. Qui diu que no es
pot repicar i anar a la processó?
Les pujades que es plantegen en tres exercicis són una cosa semblant a un espoli. Per no cansar amb les taules, n’hi ha prou amb tres exemples. Algú que aconsegueixi dur a casa 700 euros n’haurà d’ abonar 265 en cotitzacions. Si són 1.300 euros, la factura és de 348 euros, amb la qual cosa no assolirà ni tan sols la categoria de mileurista. Per al que s’embutxaqui 2.000 euros, la mossegada és del 25%, 500 euros. Ja es veu que, en la part baixa dels ingressos, l’escabetxada serà fenomenal.
La reforma de José Luis Escrivá, ministre llavors i governador del Banc d’Espanya ara, no era més que el que semblava quan es va aprovar: col·locar les natges d’un sistema de pensions insostenible a sobre del cap d’una classe treballadora
–això són la majoria dels autònoms– cada vegada més escurada.
L’incentiu per treballar, en la base de la piràmide d’ingressos, desapareix. És millor bussejar entre l’administració per aconseguir un subsidi. El Govern espanyol ha anat desincentivant l’ocupació des de fa temps de tres formes diferents: caricaturitzant l’empresariat, presentant les obligacions laborals com una condemna de la qual cal escapar-se i, finalment, creant una realitat en què comença a sortir més a compte donar menjar als coloms que anar a un centre de treball.
Escrivá va passar en poc temps del despatx de ministre de Seguretat Social al de governador del Banc d’Espanya gràcies al colonialisme institucional partidista que es practica amb absoluta normalitat en aquest país. Des de la seva ocupació actual tutela els informes de sostenibilitat de les pensions que ell mateix va reformar. Què ens dirà, doncs? S’esmenarà la plana ell mateix? O avala estudis com el que assegura que Espanya necessita 25 milions de nous immigrants fins al 2050 (la meitat de la població actual!) per garantir que els jubilats puguin continuar cobrant la seva paga. Quina reforma pot obligar a importar el 50% de la població per mantenir-se dempeus?
Diguem-nos la veritat: la reforma seriosa de les pensions és en realitat un impossible. L’evolució demogràfica donarà encara més protagonisme electoral en el futur immediat als jubilats. Així que per als partits polítics no hi ha cap incentiu per emprendre-la. Com a màxim, arranjaments i tiretes fins a l’ensorrament del sistema. Prepareu-vos els més joves i precaritzats.
Compreu-vos faixes per suportar el pes de tots els que ja veiem en la línia de l’horitzó una pensió futura. No és país per a joves. I menys per a emprenedors. El millor consell que poden escoltar les noves generacions és aquest: feu oposicions.