A Cisjordània ja se sabia que l’alliberament de 250 palestins de les presons israelianes tenia una condició: la celebració havia de ser clandestina, íntima i, en la majoria dels casos, sense la presència dels mateixos alliberats. Des d’un primer pis de la part baixa de Ramal·lah, una dona gran passa els dies sola, observant el carrer i amagada rere les cortines. S’hauria d’haver retrobat amb el seu fill, que dilluns va sortir de la presó d’ Ofer després de 21 anys per haver estat membre de les Brigades dels Màrtirs d’Al-Aqsa. Tot i això, Israel l’hi ha posat molt difícil: és un dels 154 presos deportats a Egipte i condemnats a passar la resta de les seves vides a l’exili.
Diumenge, quan la senyora
–hem d’ometre la seva identitat i la del fill– va intentar creuar la frontera amb Jordània per d’allà volar al Caire i fer el retrobament, els soldats israelians li van dir: “Torna a Ramal·lah, mare de terrorista”. L’endemà, quan es va acostar a les portes de la presó per intentar veure com l’alliberaven, només hi va trobar gas lacrimogen, bales de goma i fullets que amenaçaven amb atacs amb dron als que f essin festes. Més tard, quan va tornar a casa, les autoritats israelianes la van ocupar i saquejar. Un cosí de l’alliberat regenta una cafeteria una mica més amunt de la pujada on viu la seva tia, un punt de trobada on es reuneixen principalment homes per fumar, beure cafè i conversar. El dia abans de l’alliberament del veí, l’exèrcit s’hi va presentar: “Ni se us ocorri celebrar res o acabareu com ell”. Les batudes es van estendre per aquest i altres barris de Ramal·lah, a més d’altres ciutats de Cisjordània, fins ahir mateix, inclosos habitatges dels alliberats.
Dilluns, Israel va permetre una concentració multitudinària però breu a la plaça on els autobusos de la Creu Roja van portar prop de 90 homes. “Pesava 127 quilos i ara 68. El patiment ha estat indescriptible. És més del que ningú es pot imaginar”, declarava llavors Kamal Abu Xanab a un periodista palestí.
Israel encara manté presos més de 4.000 gazians, entre ells el director de l’hospital Kamal Adwan
Nader Sadaqa, un dels deportats a Egipte, intenta explicar el patiment. Des de l’hotel del Caire on s’està –sense poder sortir– amb la resta d’alliberats, aquest “fill de Nablus” espera la seva família, a qui Israel encara no ha permès anar-hi. A la presó des del 2004, Sadaqa complia en diferents presons sis cadenes perpètues per llançar pedres a l’exèrcit durant la primera intifada i per allistar-se més tard a l’ala militar del Front Popular per a l’ Alliberament de Palestina ( FPLP), d’ideologia marxista. “Quan ens van fer pujar a l’autobús, vaig dir al meu company: ‘Aquest és el sol de la llibertat, el sol al qual he cantat durant tant de temps’”, explica Sadaqa a La Vanguardia . Aquest sol va semblar més llunyà que mai a partir del 7 d’octubre del 2023, quan “van començar a torturar-nos fins a la mort”. “Ens donaven cops amb barres de metall, ens electrocutaven, ens fuetejaven. Ens anomenaven serps i a l’hivern ens confiscaven els abrics i ens feien dormir sense manta amb les finestres de les cel·les obertes”, recorda.
Sadaqa assegura que, durant els dos últims anys, van morir al seu voltant més de 28 reclusos per la violència dels carcellers i per una negligència mèdica deliberada que va provocar sarna i infeccions. Entre ells, un jove de 24 anys de la presó de Megiddo. “Quan els seus companys de cel·la van demanar ajuda, quatre guàrdies van treure el seu cadàver al pati, el van fer ballar i entre rialles van fer un funeral de broma”, explica. Ara, amb 48 anys i en llibertat –o, almenys, en un hotel on no el torturen–, aquest home no es penedeix dels anys perduts. “El temps no m’importa. El que m’han robat no és això, sinó la meva terra i el meu futur allà. La meva història és insignificant en comparació amb el que li fan al meu país”, explica Sadaqa, que reconeix que encara no ha entès on han portat Palestina aquests dos anys.
Si Israel ha fet difícil el retrobament dels deportats a Egipte amb els seus familiars i va amenaçar d’atacar qui faci celebracions a Cisjordània, a Gaza és diferent. A la franja hi han arribat 1.718 detinguts durant l’última guerra. Entre ells, l’Omar, de 18 anys i amb autisme, al qual un franctirador va disparar mentre esperava ajuda. Durant els últims mesos, l’adolescent ha estat, com molts, ostatge dels israelians, que no el van jutjar mai formalment.
Arran del 7 d’octubre del 2023 “van començar a torturar-nos fins a la mort”, diu Nader Sadaqa, deportat a Egipte
Però al costat de les imatges d’abraçades entre runa, de pares que coneixen els seus nounats i de famílies reunides, també hi ha les històries dels que ho han perdut tot. Un vídeo publicat per Al-Jaziradimarts mostrava un home que havia tornat a Khan Iunis per saber que la seva dona i els seus tres fills havien mort. “Havia fet un braçalet per a la meva filla de dos anys –cridava desconsolat, amb un filet amb comptes de colors a la mà–. El 18 d’octubre és el seu aniversari i ha mort”.
Israel també ha tornat a Gaza els cadàvers de 45 persones que, segons el Ministeri de Salut de la franja, presenten senyals d’haver estat afusellades o atropellades per tancs. Queden en mans del Govern israelià més de 4.000 gazians abduïts després del 7 d’octubre del 2023. Entre ells hi ha periodistes i metges, com el doctor Hussam Abu Safia, director de l’hospital Kamal Adwan, per l’alliberament del qual s’ha convocat una campanya de protestes.