Aranzels i guerra comercial, estigmatització als immigrants i pèrdua de força laboral o intel·ligència artificial i dubtes sobre si hi ha una bombolla o no. Són factors que consten al nou catàleg de les preocupacions dels economistes del Fons Monetari Internacional (FMI).
Tots aquests elements juguen un paper primordial com a signes de tensió en les projeccions de l’informe d’octubre de l’FMI.
Amb tot, juntament amb aquests elements “de temporada”, hi ha una qüestió clàssica, com és el deute públic mundial. Cada vegada és més amenaçador per a “la sostenibilitat i estabilitat del sistema financer”, en bona part per un rebuig a l’alça en l’augment d’impostos, com s’indica al Monitor Fiscal presentat pel Fons dimecres, en el marc de la reunió anual de tardor.
“La distribució de riscos és àmplia i tendeix que el deute s’acumuli encara més de pressa”, matisa aquest document, en què torna a sobresortir la rèmora que suposa els Estats Units en aquest terreny i l’impacte que suposa per a la resta del món, fins i tot per a països amb bastant menys desequilibri.
“Es tendeix a desestimar com aquest alt deute públic continuarà pujant i continuarà incrementant la incertesa associada amb el desenvolupament econòmic, financer i polític”, va afirmar Vítor Gaspar, director del departament fiscal del Fons durant la roda de premsa de presentació. “L’acció fiscal és urgent”, va assenyalar.
Malgrat els bilions en ingressos extres pels gravàmens, segons els càlculs del president Donald Trump, el deute dels Estats Units no deixa de créixer i aquest any ascendirà al 125% del PIB dels Estats Units, dos punts percentuals més respecte al 2024.
La projecció és que el 2030 arribi al 143%. Seria l’equivalent a més del 10% del deute públic global que, impulsat pels EUA i la Xina (per sobre del 100% a partir de l’any que ve), s’eleva a prop de 100 bilions
de dòlars.
El Fons avisa que és el moment de prendre mesures fiscals, per impopulars que siguin
Empenyent el carro la potència econòmica més gran, el Fons preveu que el deute públic mundial superarà el 100% del PIB el 2029. En aquell escenari, aquesta dada estarà al nivell més alt des del 1948.
Espanya està en el procés a la inversa, per tal com aquest any se situa al 100,4% i, a partir del 2026, es projecta una caiguda sostinguda per sota d’aquest sostre, en tant que el dèficit es tancarà al 2,7% el 2025 i aniria per una ruta descendent fins al 2%, augura l’FMI.
“L’augment dels costos del servei del deute ja pressiona els pressupostos”, adverteix l’informe. És el peix que es mossega la cua, el deute no fa més que incrementar el deute pels interessos.
En aquest panorama, les valoracions dels actius financers estan sotmeses a un gran esforç, els riscos són considerables i la possibilitat de propagació a través de cicles de retroalimentació fiscal i financers adversos és particularment preocupant.
La despesa imminent en defensa, desastres naturals, en tecnologies rupturistes, demografia i desenvolupament s’afegeixen a les demandes de despeses públiques. Totes aquestes pressions “venen juntament amb línies vermelles polítiques clares contra els augments d’impostos i menys consciència pública dels límits fiscals”, destaca l’informe.
“La conclusió és ineludible. Començant per uns dèficits i deutes molt elevats, la persistència de la despesa per sobre dels ingressos fiscals empenyerà el deute a nivells més alts i amenaçarà la sostenibilitat i estabilitat financera”, alerta.
L’FMI expressa la gran paradoxa. Les grans economies pasten un deute més alt que el 100% projectat. Tot i això, països com ara els Estats Units i la Xina tenen mercats de bons sobirans profunds i amb liquiditat, de manera que els seus riscos fiscals es consideren moderats. En contrast, molts mercats emergents i països de baixos ingressos afronten desafiaments fiscals més forts encara que el deute sigui relativament petit, per sota fins i tot del 60%.
Malgrat els bilions en ingressos extres pels aranzels, el deute dels Estats Units no deixa de créixer
“Prioritzar la política fiscal és essencial per donar suport a la sostenibilitat del deute i preparar matalassos fiscals en cas de greus xocs, incloent-hi crisis financeres”, aconsella. Admet que “l’equació fiscal és molt difícil de resoldre políticament”. Malgrat això, insisteix que és el moment. “La política fiscal és una política estructural. Desplegar aquesta estructura millora les perspectives de creixement i reforça les sinergies amb el sector privat”, reitera.
