La perspectiva és essencial. La mirada tancada, el pla curt, el focus petit tenen els seus objectius. Però moltes vegades és necessari allunyar-se per tenir una comprensió més completa. Això és el que ha ocorregut al nord de Xile, on les imatges per satèl·lit han revelat un antic sistema d'elaborades megatrampes en forma d'embut que van passar desapercebudes durant milers d'anys.
Els investigadors de la Universitat d'Exeter que han realitzat el descobriment asseguren en un article publicat a la revista Antiquity que aquestes estructures probablement van ser construïdes per caçadors i pastors per capturar preses en les grans altituds xilenes.
La nova feina sobre el paisatge andí i els seus habitants ha identificat 76 “chakus” (o chaccus) de pedra, sovint de centenars de metres de longitud, que haurien estat utilitzats per capturar vicunyes (Vicugna Vicugna), un parent silvestre de l'alpaca i que està considerat com l'“animal sagrat dels Andes”.
S'han trobat megatrampes similars en altres regions àrides del món, inclòs Orient Mitjà, però aquesta és la primera vegada, diuen els experts, que es descobreix tal concentració a la zona, la qual cosa planteja la possibilitat que siguin anteriors a les que se sap que utilitzaven els inques.
Un exemplar de vicunya
La tècnica ancestral inca consistia en envoltar a aquests animals, considerats “tresors vivents”, amb xarxes i cordes per guiar-les fins a una espècie de corrals de pedra on se'ls esquilava abans de tornar-los la llibertat. Aquest costum continua viu avui dia en regions del Perú com Ayacucho o Arequipa.
L'estudi de la Universitat d'Exeter també ha trobat evidència d'assentaments i llocs d'avançada a la zona coneguda com les Valls Occidentals, el que estableix una alta probabilitat que allotgés recol·lectors molts segles després que es cregués que la gent havia adoptat sistemes socials agrícoles més sedentaris.
Lee también
“Des de fa temps ha existit una discrepància entre el que els registres arqueològics i etnohistòrics ens han revelat sobre la vida al nord de Xile durant el període colonial”, afirma el doctor Adrián Oyaneder, autor principal de la investigació.
“d'una banda, l'evidència arqueològica ha assenyalat un declivi gradual de la caça i la recol·lecció a partir de l'any 2000 abans de Crist amb la introducció de plantes i animals domesticats. Tot i això, fonts històriques, com els registres fiscals espanyols dels segles XVI a XIX, es refereixen a ‘Uru’ o ‘Ur, un terme genèric per a les poblacions de recol·lectors que presentaven poc interès econòmic per als colonitzadors,’ afegeix.
Reproducció que mostra el sistema utilitzat per caçar les vicunyes utilitzant chakus
Utilitzant dades de satèl·lit disponibles públicament, Oyaneder va examinar una àrea de 4.600 quilòmetres quadrats de la conca del riu Camarones, centrant-se en les zones altes que fins aleshores havien estat poc estudiades. Durant quatre mesos, va identificar una gran quantitat de nous llocs d'interès arqueològic.
Entre els llocs trobats es van trobar 76 chakus, la gran majoria trampes en forma de V formades per dues “antenes” construïdes amb murs de pedra seca, del voltant d'1,5 metres d'altura i una mitjana de 150 metres de longitud. Aquestes canalitzaven fins a un recinte d'uns 95 metres quadrats, que hauria estat excavat o construït a una profunditat d'uns dos metres, suficient per atrapar qualsevol animal que els caçadors incitessin a entrar.
Pendents pronunciats
Tots els chakus s'ubicaven en pendents pronunciats, apuntant cap a baix, i alguns utilitzaven també accidents topogràfics naturals per crear una de les antenes. A més, es trobaven a una altitud emmarcada dins de l'espai habitual on es troba la vicunya.
“La meva reacció al veure la primera trampa -explica el doctor Oyaneder- va ser comprovar-la dues i fins i tot tres vegades. Al principi, vaig pensar que es tractava d'un fenomen singular, però a mesura que avançava en el meu estudi, em vaig adonar que es trobaven per tot arreu a l'altiplà i en una quantitat mai registrada als Andes”.
Imágen aèria que mostra les megatrampes construïdes per humans al nord de Chile
Examinant articles i llibres sobre aquesta qüestió, en particular de Thérèse Bouysse-Cassagne i Olivia Harris, va trobar referències als choquelas, grups especialitzats en la caça de vicunyes, i termes que es referien específicament als caçadors de chacus i a les mateixes trampes.
Adrián Oyaneder va identificar gairebé 800 assentaments a petita escala, des d'edificis individuals de no pas més d'un metre quadrat fins a grups de nou o més estructures. Aquests es van traçar mitjançant Sistemas d'Informació Geogràfica (SIG) i es van agrupar al voltant de chakus propers i altres assentaments, tots en un radi de 5 quilòmetres.
Els recintes on acabaven arribant els animals tenien uns 95 metres cuadrados
“La imatge que sorgeix és la d'un paisatge ocupat per diversos grups humans des d'almenys l'any 6000 abans de Crist fins al segle XVIII”, conclou l'especialista. Aquests grups es van desplaçar estratègicament per les terres altes, vinculats principalment a la caça, en particular a la vicunya.
L'evidència indica una superposició d'estils de vida, combinant la caça i la recol·lecció amb pràctiques agropastorals, i una xarxa d'assentaments i llocs d'avançada temporals que facilitaven el desplaçament a través de terrenys accidentats i difícils.
