En l’escena política espanyola es perfila una hipòtesi que, sense necessitat d’elucubracions excessives, és versemblant: la confluència d’interessos entre el PSOE i Vox entorn d’un objectiu comú, el debilitament d’Alberto Núñez Feijóo. El president del PP, conscient d’aquesta estranya geometria, ha optat per denunciar-la de manera explícita i s’ha presentat com a víctima d’una estratègia que el tanca en un cercle viciós: el socialisme de Pedro Sánchez l’exhibeix com un dirigent dubitatiu i incapaç de construir una alternativa sòlida, mentre que la dreta extrema de Santiago Abascal l’acusa de tebiesa i de trair les essències conservadores.
El problema per a Feijóo és que la denúncia d’aquesta “pinça” el situa, precisament, a la posició més incòmoda per a qualsevol aspirant a governar: la de l’ofès. La condició de víctima, tan eficaç al discurs dels que volen mobilitzar emocions des de la perifèria del poder, es converteix en un estigma quan l’encarna qui pretén exercir la presidència del Govern central. Un líder que lamenta la conjura dels adversaris transmet debilitat, i la debilitat és, a la política, el verí més corrosiu.
El líder del PP es presenta com a víctima conjuntural de Sánchez i d’Abascal
A aquest mal se n’hi afegeix un altre: la incapacitat del dirigent gallec per fixar un rumb clar en qüestions que, lluny de consolidar la seva autoritat, l’introdueixen en arenes movedisses. Això passa amb l’avortament, una qüestió que galvanitza els votants progressistes i col·loca Feijóo en un terreny que el PSOE explota amb habilitat. I passa el mateix amb la immigració, en què els seus missatges vacil·lants semblen escrits a mida de la retòrica apocalíptica de Vox, que exigeix contundència i rebutja qualsevol temptativa de matís.
El context, a més, multiplica les paradoxes. Feijóo sap que, si aconsegueix arribar al poder, dependrà dels escons de Vox, i ja governa comunitats autònomes
–com la valenciana– gràcies a l’estabilitat que li proporciona aquesta mateixa força a què combat a la tribuna. El discurs de rebuig de la “pinça” sembla, per tant, una confessió d’impotència enmig d’un equilibri impossible: enfrontar-se al soci imprescindible sense el qual no pot completar el seu projecte.
Mentrestant, al mateix PP l’estratègia es fragmenta. N’hi ha que reclamen escorar la nau cap a la dreta, a la recerca d’un terreny compartit amb Vox, i n’hi ha que insisteixen a recuperar la centralitat perduda, convençuts que només des d’allà es conquereix la Moncloa. Un cas a part és Isabel Díaz Ayuso, que opera sota coordenades pròpies i la seva autonomia desconcerta tant com sedueix un sector creixent de l’electorat conservador.
Amb les eleccions de Castella i Lleó com a laboratori immediat i Andalusia a l’horitzó, Feijóo es veu obligat a maniobrar en un mar de contradiccions. Els seus atacs creuats a Sánchez i Abascal revelen més la seva condició de presoner de la “pinça” que la seva capacitat de superar-la. I en aquesta incapacitat es juga, potser, la veritable mesura del seu lideratge.
