Avortar és un dret regulat per la legislació espanyola. Una normativa orgànica de febrer del 2023, que va modificar l’anomenada llei de l’Avortament del 2010, reconeix el dret de les dones a interrompre voluntàriament l’embaràs a petició pròpia fins a la setmana 14 de gestació, i fins a la setmana 22 si s’aprecia risc per a la salut de la mare o malformacions fetals greus. Estem parlant d’un dret així mateix aplicable a les menors, que a partir dels 16 o 17 anys poden avortar sense consentiment parental.
La interrupció de l’embaràs no li ve de gust a cap dona. Quan decideixen avortar, per raons de salut, econòmiques o d’una altra índole, les dones s’endinsen en un procés traumàtic. No és una decisió que es prengui a la lleugera, frívolament, sinó després de sospesar molt i amb deteniment les seves conseqüències, també les que comporta no prendre-la. La bona notícia és que les qui consideren que l’avortament és, en determinats casos, l’opció menys dolenta, disposen al nostre país de l’empara legal necessària per afrontar-lo. Això no significa, òbviament, que cap dona s’hagi de sentir obligada a avortar. Es tracta, senzillament, que les que decideixin avortar puguin fer-ho amb garanties sanitàries.
No sempre ha estat així. Sota el franquisme, l’avortament no estava regulat i, de facto, constituïa un element discriminatori més. Les que disposaven de recursos podien buscar-ho bé en centres privats que oferien algunes garanties o bé fora del nostre país. Les que no disposaven de tals recursos es veien forçades a recórrer a serveis irregulars i clandestins, no exempts de riscos.
Tot això pertany, en bona mesura, al passat, i hi ha motius per alegrar-se’n. De manera que el que es considera un progrés col·lectiu no hauria d’estar en risc de reversió ni, en cap cas, ser utilitzat com un argument en la contesa política. Doncs bé, això és el que ha tornat a passar a Espanya en les darreres setmanes. Des que, a començaments de mes, el govern local de Madrid va obligar els centres municipals a informar sobre una suposada “síndrome postavortament” –cosa que no reconeix la comunitat científica, però sí la ultradreta–, s’han succeït manifestacions diverses, algunes de les quals tendents a coartar la llibertat de les dones que decideixen avortar.
Algunes conquestes socials haurien de quedar fora del xoc polític quotidià
La presidenta de la Comunitat de Madrid va ser poc afortunada en comminar les dones en aquest greu tràngol perquè “se’n vagin a avortar a un altra banda”. I PSOE i Sumar, els dos partits de la coalició de Govern, van arribar a pactar un acord per blindar l’avortament a la Constitució, no sense abans exhibir les seves diferències.
En aquest debat sobre l’avortament, en què hi ha hagut més precipitació que seny, s’han produït enfrontaments innecessaris, entre partits o interns, arengues i també correccions de rumb. Pot semblar, en un clima polític tan tens com l’espanyol, que tot això forma part de la normalitat. Però no hauria de ser així. I menys quan s’utilitza com a arma llancívola un assumpte tan sensible com aquest.
Ho hem apuntat més amunt i volem insistir-hi ara. L’espanyola és una societat madura que, en molt pocs decennis, ha corregit els excessos i les mancances del franquisme fins a dotar-se d’una legislació que protegeix les llibertats i, entre elles, lògicament, les de les dones. El camí no ha estat fàcil. Però s’ha recorregut prou bé. I el corpus legal espanyol, tocant a drets i llibertats, figura avui entre els més avançats del món.
Tot això constitueix un motiu de satisfacció. Però no es pot oblidar que aquests avenços són el fruit d’intenses lluites socials i que tornar al passat no hauria de ser en cap cas un objectiu. Seria aconsellable, per tant, una reflexió col·lectiva que ajudés tothom a recordar que els avenços socials poden ser beneficiosos per a tots els ciutadans i, particularment en aquest cas, per a totes les ciutadanes. I, per tant, que està fora de lloc utilitzar-los com un element més en un debat polític acarnissat i gens ni mica productiu.
Els partits han de moderar l’ímpetu a l’hora d’abordar progressos que interessen la majoria
Molts dels temes de fricció en l’arena política dels nostres dies estan més guiats pel simple afany d’erosionar com més millor el rival, que no pas pel d’aconseguir progressos comunitaris. Això ja és per si mateix lamentable. Però ho és més encara que tals debats puguin acabar repercutint negativament en drets conquerits treballosament i que ara defensen, amb més o menys intensitat, la gran majoria dels partits.