L’ascensor social a Espanya pateix parades a les plantes més baixes, segons la radiografia de la Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa i l’ Exclusió Social ( EAPN-ES). Les dades macroeconòmiques poden ser els arbres que no deixen veure el bosc: el PIB va créixer per sobre de les previsions entre l’abril i el juny, un 0,8%, mentre que el país superava per primera vegada en la seva història els 22 milions de treballadors. Sí, però...
Però “l’augment del PIB i el d’ ocupació no aconsegueixen millorar les xifres de pobresa d’una manera proporcional”, denuncia l’ EAPN-ES, que engloba 8.000 entitats socials i que forma part de l’ European Anti Poverty Network, una plataforma europea del tercer sector. El miracle espanyol (al capdavant del creixement econòmic a Europa) “no protegeix la població que viu en condicions més precàries, com evidencien les xifres de pobresa greu”.
“El simple creixement econòmic no és suficient per ajudar els més vulnerables i reduir les desigualtats”
Aquestes xifres van empitjorar el 2024: vuit de cada cent persones a Espanya viuen amb menys de 644 euros al mes. “El caràcter estructural de la pobresa al nostre país i a les comunitats autònomes reflecteix que el simple creixement econòmic no és suficient per reduir la desigualtat”, sosté l’informe. La millora de les dades macroeconòmiques per si sola no reverteix en la qualitat de vida de la població més vulnerable.
Cal “fomentar la inversió social i el paper protector de l’ Estat (...) amb un sistema fiscal progressiu més just que augmenti la capacitat redistributiva”. Un exemple: el 2024, els ajuts i prestacions socials, incloent-hi les pensions, van evitar que 11,1 milions de persones engrossissin les files de la pobresa. Millorar les prestacions autonòmiques és una de les claus contra la pobresa i la desigualtat.
Les prioritats no són idèntiques en totes les autonomies, amb “diferències gaire notòries” en les inversions socials. Així ho exemplifiquen Múrcia, Astúries i les Canàries, que haurien de tenir taxes de pobreses molt semblants perquè “parteixen de situacions de vulnerabilitat semblants”. Tot i això, i gràcies a les prestacions socials, Astúries registra una taxa de pobresa del 15,6%; Múrcia, del 26%; i les Canàries, del 24,6%.
A Espanya, es manté la bretxa entre el nord i el sud. El lloc de residència és un factor important de desigualtat, sobretot per les diferents polítiques públiques de les comunitats autònomes. Aquesta és una de les conclusions de l’informe de l’ EAPN-ES, que es pot llegir al nostre web. L’estudi s’ha presentat precisament aquests dies perquè l’ONU va declarar el 17 d’octubre el dia internacional per a l’ Erradicació de la Pobresa.
Aquest objectiu va permetre que el risc de pobresa o d’exclusió social” es reduís el 2024 del 26,5% al 25,8%, uns 12,5 milions de persones (200.000 menys). “És una reducció important i que reflecteix l’èxit de les polítiques socials”, reconeix Carlos Susías, que presideix les xarxes espanyola i europea de la plataforma autora del treball. L’ampolla, repliquen els pessimistes, es pot veure mig plena... O mig buida.
Aquest 25,8% (recordem: risc de pobresa, no de pobresa extrema) és el percentatge més baix des del 2014, però fins i tot així el nostre país no ha aconseguit baixar del 25%, cosa que vol dir que “una de cada quatre persones s’ha mantingut en risc de pobresa o exclusió social en l’última dècada. Les dades, insisteix el treball, varien molt en funció del territori.
Algunes taxes de pobresa dupliquen la mitjana estatal, amb una clara “ bretxa nord-sud constant”. Andalusia, Castella-la Manxa, Extremadura i la Regió de Múrcia presenten els percentatges més importants. I preocupen casos com Navarra, Comunitat Valenciana o Castella i Lleó, “que arrosseguen un empitjorament de les xifres diversos anys consecutius”. Ni tan sols el País Basc, Navarra o les Balears, en l’extrem oposat, poden plantar cara.
Si bé aquestes són les comunitats amb dades més bones i on la pobresa afecta menys persones, com en el conte de Rulfo, els seus pobres són molt pobres: més del 45% dels seus habitants en risc de pobresa viuen amb menys de 644 euros al mes, cosa que multiplica exponencialment la mitjana nacional. La crisi de l’habitatge és una de les principals preocupacions de la població i constitueix també un factor important de pobresa que augmenta les desigualtats entre comunitats.
L’increment dels preus s’acarnissa amb els lloguers, la despesa mitjana mensual del qual ha pujat gairebé un 40% entre el 2014 i el 2024, gairebé el doble si es compara amb la quota hipotecària (un 20,1%). Aquest increment es va aguditzar a les Balears (que va créixer un 77,6%) i a les Canàries (68,1 %). Els dos arxipèlags, amb Catalunya, Madrid i la Comunitat Valenciana tenen el percentatge de població més gran amb despesa elevada en habitatge (40% o més de la renda).
