Andrew J. Cherlin (Hartford, Connecticut, 1948) és un referent internacional en sociologia de la família i fa dècades que estudia l’evolució dels matrimonis, de les convivències fora del matrimoni, dels divorcis... i també l’empremta que la inestabilitat familiar sostinguda en el temps deixa en els nens. La setmana passada va captivar els assistents del congrés internacional sobre el divorci que va organitzar el Centre d’ Estudis Demogràfics de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) amb una conferència titulada “Per què les taxes de divorci descendeixen entre els joves i pugen entre els més gransa les societats occidentals? ”.
Els adults joves
Han vist els ‘boomers’ divorciar-se molt i és possible que ho vulguin evitar”
Va explicar que als Estats Units una tercera part de les persones que es divorcien tenen més de 50 anys. “Ho vam anomenar grey divorce (divorci gris) pel color dels cabells de qui el protagonitzen, i és un fenomen que és desconcertant, perquè aquestes parelles grans fa molts anys que estan casades i un pensa: “Per què ara?”. És una tendència que també va a l’alça a Espanya i a la resta d’Europa”, comenta a l’hora de començar l’entrevista amb La Vanguardia .
Els grans
“Poden sentir que els queda un projecte més per fer i el cònjuge no estar-hi interessat”
Quina creu que és la raó?
La vida de la gent gran ha canviat molt les últimes dècades. Estan més sans, viuen més temps i volen gaudir de la vida. Fa dues dècades, l’únic que volien era sobreviure. Ara, viuen més anys i poden sentir que els queda una aventura més per viure, un nou projecte que volen dur a terme... I de vegades el seu cònjuge no hi està interessat, cosa que crea una divergència i porta a la ruptura als 50 o als 60 anys.
Quines implicacions tenen aquests divorcis en una societat cada vegada més gran?
Veurem més gent gran que viu tota sola. Quan tinguin problemes de salut, no tindran un cònjuge que els ajudi. És possible que depenguin més dels fills i qui sap si els proporcionaran les atencions adequades. També és possible que vegem més segons matrimonis entre gent gran, cosa que portarà a les famílies una parella nova, canvis que no havíem vist mai.
Paradoxalment, vostè explica que els joves es divorcien menys. Per què?
És habitual casar-se als trenta anys i escaig i, aleshores, les persones tenen una idea clara del que volen a la vida i potser poden triar una parella més adequada. Però, a més, els joves han vist la generació dels seus pares, els baby boomers , divorciar-se molt, i és possible que vulguin evitar el divorci per això. D’altra banda, tant a Espanya com al nord d’Europa, cada vegada més joves cohabiten amb la parella abans de casar-se, i viure amb algú és una manera de determinar si t’agradaria passar la vida amb aquesta persona o no. Això pot reduir el nombre de divorcis, ja que moltes parelles se separen abans d’arribar al matrimoni.
Als seus treballs sobre l’evolució de les famílies parla de l’existència d’una fractura matrimonial. En què consisteix?
Als Estats Units és gairebé com si tinguéssim dos sistemes familiars. Un és per als graduats universitaris, que es continuen casant i tenint fills dins del matrimoni. I l’altre és per a les persones sense estudis universitaris, que cada vegada més viuen amb parelles però no es casen i tenen fills fora del matrimoni.
A què obeeix aquesta dualitat?
Les persones amb títol universitari són els guanyadors de l’economia global, són els que encara poden aconseguir bons llocs de treball. Les persones sense educació universitària són les perdedores, han vist com els seus llocs de treball a les fàbriques es traslladaven a l’estranger, els és més difícil guanyar-se bé la vida i amb aquestes dificultats creuen que no es poden casar.
A Espanya aquesta fractura s’atribueix a l’anomenat “dèficit masculí”, al fet qui hi ha molts menys homes que dones amb estudis superiors...
Sí, als Estats Units també tenim aquest dèficit. El 57% de tots els títols universitaris s’atorguen a dones, que entren al mercat laboral i obtenen bons resultats. Mentrestant, els llocs de treball que solien ocupar els homes, el que anomenem treballs manuals, van desapareixent. I s’hi afegeix que tenim un problema de masculinitat, que alguns homes es mostren reticents a acceptar les feines que es creen perquè no les consideren apropiats per a un home, com ara ser infermer o cuidador infantil. Així doncs, elles tenen un bon nivell educatiu i aconsegueixen bons llocs de treball, mentre que els homes no tenen formació, tenen menys confiança a poder tenir una vida exitosa i, per tant, no són atractius en el mercat matrimonial.
Què vol dir?
Que les dones, per por que ells fracassin, no es volen casar. En el passat tothom es casava. Avui dia, el matrimoni és opcional. Els únics que es casen són els que estan segurs que poden tenir una relació satisfactòria a llarg termini.
Després de tants anys d’analitzar les famílies i els divorcis, ha identificat les claus de l’estabilitat matrimonial?
La clau radica tant en la feina com en els valors. Les parelles joves necessiten tenir una feina estable i digna per poder casar-se. Però també necessitem que la gent valori més que ara el matrimoni i la maternitat. No podem resoldre el problema de la natalitat fins que es valori molt més tenir més d’un fill i es consideri que els fills tenen valor i també poden contribuir a una vida més plena.
