Els alcaldes de Barcelona dels últims 15 anys tornen de les vacances d’estiu amb les forces renovades i la preocupació inevitable sobre quin futur tindrà la seva proposta de pressupostos per a l’any següent. Fins al 2011, l’Ajuntament va disposar de majories més o menys estables que van permetre que els comptes s’aprovessin sense problemes. Però va arribar l’atomització política, primer, i el procés , després, i el que era un simple tràmit es va convertir en un mal de queixal per al govern de torn i en una arma de desgast per a l’oposició. Al llarg d’aquests 15 anys només s’han aprovat sis pressupostos per la via ordinària, mentre que quatre han estat prorrogats (un va tenir una modificació important de crèdit) i quatre més han requerit una qüestió de confiança.
Xavier Trias va guanyar les eleccions del 2011 i va obtenir 14 regidors, per 11 del PSC, 9 del PP, 5 d’ICV-EUiA i 2 d’ Units per Barcelona. Els primers mesos es va especular amb la possible entrada dels populars al govern, però a començaments del 2012, Alberto Fernández Díaz va començar a parlar de “deriva independentista” i va acusar el pinyolde l’antiga CDC del fracàs de la negociació. Malgrat això, el seu grup va votar favorablement als comptes del primer exercici convergent. De fet, va ser l’origen d’un mandat d’aritmètica variable, en què CiU es va anar ajudant de diversos actors, tot i que el PP va ser el soci prioritari.
De cara al 2013 hi va haver la primera pròrroga en 30 anys. No hi va haver manera. I això que el regidor del PSC Jordi William Carnes, en una tribuna publicada el desembre del 2012 en aquest diari sota el títol Barcelona, pressupostos: sí, defensava el següent: “Perdre la confiança dels electors és fàcil. Recuperar-la pot trigar anys, però el camí és la credibilitat, la serietat, la coherència i el rigor. El primer és Barcelona. Les sigles, després”. Doncs van guanyar les sigles, i el dia 21 d’aquell mateix mes es va signar el decret de pròrroga. Amb els comptes del 2014, l’alcalde Trias va haver de desempolsegar l’article 197, bis de la llei orgànica del Règim Electoral General, en què es detalla la qüestió de confiança, per la qual l’oposició disposa de 30 dies per pactar regidor nou. Com que això no va passar, el 2014 va començar amb els comptes aprovats de manera automàtica.
Pisarello té fins ara l’honor de ser l’únic que no ha aconseguit aprovar els comptes en tot un mandat
Aquest crit a la responsabilitat de William Carnes va cristal·litzar de cara al 2015. Malgrat que era any electoral, quan pot doldre més exhibir la solitud de l’alcalde, el PSC, a canvi de rebaixar la tarifa del transport públic, va permetre que els comptes veiessin la llum. Jaume Collboni ja era candidat socialista i, tot i que no era regidor, va imposar la seva opinió a la de molts companys que s’estimaven més continuar jugant al desgast. Potser per aquest gest, els dos alcaldes han tingut sempre, malgrat el sorpasso del 2023, una bona relació. A la política els detalls sempre són importants, com el fet que Trias i Fernández Díaz estudiessin a la mateixa escola. D’aquesta manera, CiU va tancar mandat amb un nivell inversor de 1.740 milions d’euros. Pactaven els partits de tota la vida, però rere la porta electoral hi havia una sorpresa: Ada Colau, guanyadora de les eleccions del maig del 2015.
El comú Gerardo Pisarello és, fins ara, l’únic tinent d’alcalde d’ Economia que no ha aconseguit tirar endavant cap pressupost municipal per la via ordinària durant un mandat. I això que no va començar malament, ja que la pròrroga del 2016 va anar seguida, el maig d’aquell any, d’una modificació dels comptes que desencallava 275 milions per a inversions noves. Aquest acord va ser l’avantsala de l’entrada del PSC al govern; una unió fugaç, ja que el novembre del 2017 les bases de BComú van fer fora del govern els socialistes per haver secundat l’aplicació del decret 155 a Catalunya.
Els dos exercicis següents (el 2017 i el 2018) es van salvar per una qüestió de confiança, i els números del 2019 van ser una pròrroga dels anteriors. Colau ni tan sols provava de debatre’ls, conscient que no trobaria a l’altra banda ningú disposat a facilitar-li la governabilitat. Després de les eleccions del maig d’aquell any (guanyades per Ernest Maragall, que va veure com Manuel Valls donava l’alcaldia a Colau), fos per la responsabilitat a què obligava la pandèmia o per la flaquesa del procés, Barcelona va encarrilar quatre anys de comptes aprovats. “No és el nostre pressupost, no és el que hauríem fet, però volem fer una oposició constructiva”, va dir a finals del 2019 la líder de Junts Elsa Artadi. Esquerra Republicana, amb raons de sobres per fer la traveta a Ada Colau, també va oferir el seu millor perfil. El suport va anar de més a menys, però es va mantenir al llarg de tot el mandat: dels 33 vots favorables per als números del 2020 als 23 sís aconseguits per als comptes del 2023, els últims que va gestionar Colau.
En temps de covid i amb el procés en retrocés, el ple va donar sortida a quatre pressupostos seguits
Jaume Collboni, amb el govern més minoritari de la història, es va estrenar el 2024 amb una qüestió de confiança que va anar seguida d’una pròrroga el 2025. Per al 2026, els seus tercers pressupostos, la cosa fa més bona pinta. Ara per ara.