“A l’ Iran tot està bloquejat, som en una situació sense sortida”

Jafar Panahi va aconseguir al maig la Palma d’ Or del festival de Canes per Un simple accidente , una pel·lícula que denuncia la brutal violència del règim de l’ Iran contra ciutadans innocents i que és una conseqüència directa de l’experiència del cineasta a la presó. El 2010 va ser privat de llibertat acusat de propaganda contra el sistema de la República Islàmica, i el 2022, per protestar per la detenció dels seus col·legues Muhammad Rasulof i Mostafa Ale Ahmad.

Violència i venjança

Després de l’atac al juny el règim va detenir més de 20.000 persones i a molts els van penjar”

Un simple accidente , que arriba avui a les sales de cinema, narra com un home creu que veu la persona que el va torturar en el passat i decideix segrestar-la. Tot i això, després comença a tenir dubtes sobre la seva identitat i decideix buscar quatre víctimes més com ell, empresonats i torturats sense raó, perquè l’ajudin a corroborar qui és. Panahi, que viu actualment a França, va atendre La Vanguardia en el marc del festival de Sant Sebastià, on el film participava en la secció Perlak.

L’ombra del règim

“L’amenaça sempre hi és, però vull tornar a l’Iran després de la campanya per a l’Oscar”

Com és la situació actual al seu país?

Després de l’atac dels Estats Units a l’ Iran al juny, la gent està pitjor que abans. Tot està bloquejat econòmicament, socialment i culturalment. El règim busca un pretext per poder pressionar encara més la població. Segons informació del mateix règim, després de l’atac van detenir més de 20.000 persones a l’ Iran i a molts els van penjar per col·laboracionisme. De moment, tot està en una situació sense sortida i estem a l’expectativa de què passarà.

Com a referent del cinema polític, què opina de l’onada de l’extrema dreta a Occident?

No m’he considerat mai un cineasta polític. La meva mirada és política a través de la vida quotidiana de la societat, però quan començo a fer pel·lícules procuro deixar la visió política que capto fora del meu cinema i fer un cinema més social per no ser el jutge del que passa. A les meves pel·lícules deixo parlar a tothom perquè expressin la seva opinió, sigui quina sigui la seva ideologia. La meva intenció és expressar la visió social sobre la visió política.

Un simple accidente planteja el dubte sobre si fer servir la vio­lència per venjar-se del que ha fet el règim...

Per mi era important preguntar-se quan s’ha d’acabar la violència. Els esdeveniments es repeteixen i el meu desig és que a través de la pel·lícula la gent es qüestioni si tenim necessitat de continuar amb la violència o si volem que acabi d’una vegada. Crec que la millor opció és posar fi a la violència pacíficament.

De quina manera va trobar l’equilibri entre drama i humor que manté la pel·lícula?

En totes les cultures tenim humor i amargor. Els iranians solem tenir bastant humor i és una cosa que es reflecteix automàticament a la pel·lícula. De qualsevol impacte social, l’endemà ja fan acudits sobre el que ha passat. Qualsevol pretext és bo per fer festa i donar curs a l’alegria. El règim sempre ha tingut problemes amb aquesta manera de ser dels iranians. Per exemple, la festa de l’ any nou és el primer dia de primavera, quan la natura torna a néixer, i és un motiu d’alegria que dura dues setmanes. El règim va provar d’eliminar aquestes festes dient que són paganes i són un pecat, i que calia celebrar els esdeveniments religiosos perquè la gent plori i es vesteixi de negre. És un humor latent en els iranians que he intentat millorar dins de la pel·lícula.

Per tant, malgrat tot, hi ha esperança?

Sempre hi ha esperança. Els humans no podem viure sense esperança.

Vostè ha rebut nombrosos premis al llarg de la seva carrera, però què va significar guanyar la Palma d’ Or a Canes després de no poder anar a cap festival internacional durant 15 anys? Per què va tornar a l’ Iran després?

La nit abans de la cerimònia de cloenda vaig rebre una trucada d’un amic des de la presó que em deia que els comentaris que jo havia fet després de l’estrena a Canes els van donar molta esperança. “Hem decidit fer alguna cosa demà quan guanyis el premi”, em va dir. Tot i això, jo li vaig respondre que no hi havia garantia que guanyés res i que ja era molt important que la pel·lícula fos al festival. Amb prou feines vaig poder dormir aquella nit. L’endemà ens van convidar a assistir a la gala sense esmentar els premis. Quan vaig entrar al vestíbul, conti­nuava pensant en aquesta trucada. Quan van anunciar el premi, em vaig quedar glaçat al seient. En aquell moment vaig pensar en el que significava aquest guardó per als presos i els futurs cineastes. D’altra banda, des del dia que vaig arribar a Canes ja vaig dir que volaria de tornada a l’ Iran l’endemà de la gala de clausura. A l’aeroport m’esperaven amics de la presó, famílies de presos i gent corrent. Crec que, si d’alguna manera hi ha un canvi, no és perquè el règim l’hagi creat, sinó perquè la por de la població a les restriccions ha disminuït.

La seva pel·lícula ha estat seleccionada per França per representar-la als Oscars. Com valora aquesta decisió?

El meu desig era que es projectés a l’ Iran, però lamentablement no m’han deixat projectar-la allà. Per això no he pogut presentar mai les meves pel·lícules als Oscars. Aquesta vegada, com que vaig fer part de la feina a França, afortunadament es pot presentar per aquest país. Molts francesos han format part de l’equip del film i gràcies a això ha estat possible que opti a ser nominada.

Després de guanyar la Palma d’ Or ha rebut més amenaces del règim?

L’amenaça sempre hi és, tant si tinc premi com si no. Cal deixar passar el temps i veure què passa quan torni a l’ Iran. La meva intenció és tornar al meu país després de participar en diversos festivals de cinema i de la campanya per a l’Oscar.