Continua el canvi de rumb de l’economia global, amb el seu corol·lari de reversió parcial de la globalització; es tracta d’un nou món per al qual la Unió Europea està mal preparada, i que obliga a un notable gir des de la lluita contra el canvi climàtic fins a la d’adaptació a les noves circumstàncies.
La Comissió de Von der Leyen ha definit tres pilars bàsics de la seva política: armar-se davant un hipotètic conflicte amb Rússia i tancar les bretxes en tecnologia i competitivitat amb els Estats Units i la Xina. D’aquests, n’hi ha un en què la UE ho té cru: compatibilitzar creixement econòmic i respecte climàtic. Perquè aquí, els EUA han decidit tirar pel camí del mig, reforçant la seva posició als mercats ampliant consum i producció de petroli i gas, cosa que inevitablement obliga els seus competidors a seguir el mateix camí. I això sense incorporar l’acord aranzelari UE- EUA d’aquest estiu. A més, el seu exemple es comença a escampar: Nova Zelanda ha reduït a la meitat l’objectiu de menys emissions de metà per al 2050.
La UE accepta l’inevitable: el Green Pact era una bonica idea però no el pot mantenir
Davant el colós asiàtic, la situació de la UE és diferent, tot i que igualment preocupant. Perquè la Xina s’ha convertit en superpotència en la producció de materials i infraestructures vinculades a l’economia verda: oblees de carboni, plaques solars, molins de vent, terres rares, amb pesos en el context mundial que superen el 70%-80%. Afegeixin la seva enorme capacitat de producció i uns costos ridículs, per als estàndards europeus, de produccions com vehicles elèctrics i d’altres de semblants.
La UE afronta, des de l’ Atlàntic, un xoc de produccions amb costos més reduïts, a què caldrà afegir els aranzels; i des d’ Àsia, un altre impacte amb el mercat inundat a molt baixos preus de produccions i inputs respectuosos amb el clima. Davant els dos reptes, la Comissió accepta l’inevitable: el Green Pact va ser una bonica idea, però, en aquest món de taurons econòmics i mancats de la tecnologia precisa a costos acceptables, la UE no el pot mantenir. Solució? On vaig dir blanc ara dic negre, i així, a la callada, va reduint les exigències mediambientals.
Però com sempre en aquesta Europa tan procliu a les declaracions pomposes, inventa un nou argot, l’ stop- the- clock (parin el rellotge): mecanisme que permet posposar certes polítiques, en espera de temps millors, si és que acaben arribant. Això va passar amb els conflictes amb els camperols europeus de fa més d’un any i, aquest 2025, amb la decisió d’ajornar fins al 2028 la normativa que obliga les empreses a informar sobre les mesures per contenir emissions, o la prohibició de certs productes de la indústria química.
Lentament i inexorablement, la Comissió es va adaptant. Queda lluny la suficiència moral europea en la lluita contra el canvi climàtic: són els nous temps. De la Xina i dels EUA.