“Només soc una cigala que va rascar l’espina d’una sardina”

Avui, concert a Paral·lel 62

Actua avui a Barcelona (sala Paral·lel 62, 21 h), un concert per ballar i fer pujar l’ànim a cop de ritme i alegria. La seva música és un bàlsam festiu i marxós per compartir joiosament. Fa anar la guitarra i el bombo des de fa més de 30 anys: estima la música i “en la meva fam mano jo”, em diu. Nascut Jairo Perera Viedma, de família andalusa immigrant a Catalunya, la rumba catalana és el seu aire des que era un noi. Crea cançons de festa i plaça, èxits propis adobats també amb versions glorioses com Sin documentos o perles com Qué mala suerte . Generós, em recalca la seva admiració per Dani Martín, Antonio Orozco, Manuel Carrasco... “tremendes persones coherents!”, sense ni un bri d’enveja. Entenc que l’amistat l’impregni i els seus molts amics siguin la seva millor corona.

Mou aire?

Ho fem els músics, movem aire. La música, art immaterial, crea emo­cions del no res.

És bonic.

I dur: trens, avions, furgonetes, carreteres, anant d’un lloc a l’altre per tocar.

Tota moneda té dues cares.

Ho aconsello a qualsevol jove músic per sobreviure: “Aprèn a fer alguna cosa més que tocar i crea el teu ecosistema propi”.

L’ha creat vostè?

Sí, he après a fer de tot abans i després de l’escenari amb el mateix grup de persones de fa vint anys.

Cigala... però també formiga?

Aquell conte em terroritzava, de nen. Per què la cigala havia d’acabar malament?

Sent tan alegre...

Una gran crueltat. Per això he respectat sempre tant els meus músics més grans. Peret. Ramonet. Els Amaya. El Tio Palò. Los Patriarcas. Cultura catalana! I Raimundo Amador. I Kiko Veneno. I Santiago Auserón! A qui li falta un homenatge.

Com va començar vostè?

Admirant Peret i Gato Pérez. Volia una guitarra, però la meva mare cosia per criar-nos i no va poder. A la fira ens aixecava l’índex al meu germà i a mi: “Una”. Només podíem pujar a una sola atracció.

Què va aprendre de la seva mare?

L’alegria! Ella em va ensenyar fins i tot a afaitar-me. És la meva millor amiga.

Quina cançó li va agradar la primera?

Una lágrima de Peret. I veia La bola de cristal. I m’atreia l’actitud de Loquillo. I els Stray Cats. Vaig començar en el grup de teatre de carrer Trimelón de Naranjas.

Fent què?

De tot, i cantar, i m’anomenaven “ Muchachito”, el meu personatge. I va entrar un bombo, que tocava amb el peu. Compassava així el ritme de les palmes.

Muchachito Bombo... i l’ Infierno?

Per rebel·lia! El 2001 em vaig independitzar en locals de matinada amb els meus músics: guitarra, caixa, timbals, baix, bateria i bombo. No faig la rosca a ningú.

Entesos.

Aquell bombo circula avui per pobles d’ Osca: res pitjor que un estri aturat! Que no et quedi cos de poltrona.

Quina va ser la primera cançó seva?

Una per a la meva mare, per animar-la a sortir una mica de casa.

Què deia la seva família?

No entenien bé el meu món. La meva àvia Juana, vídua (li van afusellar el marit a la guerra, a Jaén), va viure després en una barraca de Montjuïc, amb la seva filla, la meva mare... He estat jo el primer de tota la meva estirp que ha pogut comprar-se un pis. Això no se m’oblida mai!

Com a artista compositor, em diuen que una cançó seva ha estat molt plagiada.

Es titula Siempre que quiera i la tornada fa “Ojalá no te hubiera conocí’o nunca...”.

Ah, sí!, l’he sentida...

Doncs resulta que l’han plagiat en set països, arribant a disc d’or... I mira que és ensucrada. Si una cançó m’agrada, la versiono com a homenatge, però no la plagio! Com La quiero a morir , de Francis Cabrel: la canto a la meva manera, i tant de bo l’hagués escrit jo, però no. La meva gran sort és que no dec ni un cèntim a ningú.

Continua tocant aquesta d’“ Ojalá no te hubiera conocido...” als concerts?

Jo no la tocaria i no l’assajo mai, ja està assajada, però sempre me la demanen i m’agrada veure la gent contenta... La toco.

Muchachito: què és l’art?

El telèfon del poble! Tinc un col·lega que no fa res... i amb quin art! No saps tu l’art que té el tio!

Me’n pot posar algun exemple?

Entra en una botiga amb gent i saluda “hola” i ningú no es gira. I després va i diu: “merda”... i se’n giren molts! Llavors els deixa anar allò de “cadascú ha escollit”.

Ha, ha.

O aquell que li preguntaven “quants anys em posaries tu a mi?” i responia: “Jo a tu, cadena perpètua!”. El meu art és cantar, l’alegria: veig la gent somriure i soc feliç!

El veig content.

Tocar és el millor del món! Estic unit a la meva guitarra des dels 13 anys, que vaig tenir la primera. Vaig anar reciclant-la... i l’hi he regalat a Andreu Buenafuente.

I això per què?

Perquè l’Andreu sempre ha ajudat els músics a la televisió. Vaig veure que tenia la guitarra de Santana i... que tingui la meva!

Quins músics escolta, Muchachito?

Jonathan Richman. Richard Hawley: escolto Ocean al final del dia i... pèls de punta! De tots dos soc avui molt amic.

El resum de la seva vida seria...

Soc un animal social, el primer són les persones, i estimo la música. Només soc una cigala que va rascar l’espina d’una sardina que la seva raspa em va donar.