D’un temps ençà, moltes dones de 50 anys o més s’han animat a expressar els canvis que experimenten, bastant ignorats pels homes atesa la nostra simplicitat davant gairebé tot.
Perquè el costat bo de la història no m’agafi en offside, segueixo amb atenció aquestes revelacions i ja em faig a la idea que complir anys tampoc enfervoreix les dones. Per sort, existeix un corrent que optimitza –com gaudeixo teclejant paraules à la page!– la conjuntura i reivindica que els 50 són la rampa d’enlairament per a la llibertat, cosa il·lusionant –van dos– perquè la gent lliure sol dir bon dia. Si hi afegim la indústria de l’optimisme –sector emergent i una mica barrut– es diria que a partir dels 50 comença el millor.
Detecto retrets als homes per agreujar el tràngol femení dels 50 anys i els seus canvis
Tot i això, també percebo en l’atmosfera un retret velat, al “tu mateix...”: la culpa que no totes les dones afrontin els 50 com una finestra d’oportunitats –ja en porto tres– es deu a la mirada dels homes que no es fixen en el que s’haurien de fixar i agreugen els canvis indesitjats que comporten els 50 en les dones.
Lee tambiénL’Executiu vetlla pels grans simis
De ser veritat que la mirada masculina causa estralls en el benestar, la salut emocional i l’autoestima de mitja humanitat, és clar que els homes hauríem de canviar la mirada i empatitzar –van quatre expressions à la page – amb el tràngol femení dels 50.
S’educa la mirada? Aquí comencen els meus dubtes. Jo ja entenc que mirar fixament una desconeguda amb qui et creues al carrer de matinada és més lleig que un pecat, però... podem evitar mirar determinades dones amb embadaliment i no fixar-nos en d’altres, no perquè no existeixin ni siguin bones persones o grans pianistes, sinó perquè, senzillament, no ens criden l’atenció?
La mirada, ai, fa molt el que li dona la gana, tendeix a fixar-se en la bellesa i posseeix una llibertat que vola més ràpid que els diners. El gran Rafael Azcona va plantejar a mitjans del segle XX a La Codorniz dues de les grans preguntes de la humanitat que continuen sense resposta: per què ens agraden les guapes?, són d’alguna utilitat els cunyats? Jo n’afegiria una tercera: per què el lleó quan envelleix no es torna herbívor?
