Durant el discurs de la victòria al Parlament israelià, Donald Trump va anunciar que el seu amic Steve Witkoff no sabia res de l’ Orient Mitjà quan va anar a la regió a negociar un alto el foc a Gaza. També va admetre que no tenia ni idea de Rússia quan el va enviar Moscou a reunir-se amb Putin per provar de solucionar la guerra d’ Ucraïna. Tant se val. Va dir que Witkoff, magnat immobiliari amb qui havia fet uns quants negocis, era un gran negociador, a més d’un gran home. “Agrada a tothom”, va assegurar entre l’aplaudiment dels diputats i l’avergonyiment del mateix Witkoff, assegut a la tribuna de convidats.
Comprendre de què va el conflicte és, precisament, el que Trump creu que no s’ha de fer. Ell ha pogut treure els ostatges israelians de Gaza sabent molt poc de la història del conflicte. Mentre enaltia Witkoff i, de passada, també el seu secretari d’Estat, Marco Rubio, sens dubte un dels caps de la diplomàcia nord-americana més menystinguts, Trump es va burlar de Henry Kissinger i del pont aeri diplomàtic que va establir entre les capitals àrabs per consolidar la pau després de la guerra del Yom Kippur. Massa feina i massa detalls. Si, com diuen, el diable és en els detalls, val més no tenir-los en compte.
Han passat 51 anys i el món de Trump és molt diferent del de Kissinger. No som, com llavors, en una lluita ideològica entre dues superpotències amb prou capacitat nuclear per destruir el món. Som en un canvi d’era. La tecnologia ens porta a un món de què ni tan sols sabem quin paper tindrà l’ésser humà en relació amb les màquines, i davant aquesta incertesa existencial la guerra eterna entre dos pobles petits per una terra petita que no volen compartir només és una molèstia i una distracció amb què no s’ha de perdre gaire temps.
Trump no convida l’elit tecnològica de Silicon Valley a sopar a la Casa Blanca per saber en què consisteix la intel·ligència artificial, com tampoc no convida els líders àrabs i europeus a Xarm al-Xeikh perquè li expliquin les tortuositats del Pròxim Orient i així resoldre una vegada per sempre l’encaix d’Israel a la regió.
El descans d’un missatger motoritzat ahir a Caracas
No. Trump vol comprendre res. S’estima més no fer-se preguntes que puguin comprometre el seu estil de vida i la seva visió del món. No necessita aquest coneixement, per exemple, perquè la presidència dels Estats Units l’ajudi a guanyar encara més diners. La revista Forbes ha calculat que, des que va recuperar el poder, fa un any, la seva fortuna ha passat dels 3.000 als 7.300 milions de dòlars.
Trump no està sol en aquesta incomprensió voluntària del món. Els presidents i primers ministres europeus també fan veure que tot va bé quan, en realitat, gairebé tot està per fer. El sistema sociopolític que ens governa necessita un reajustament profund per corregir els desequilibris que provoca la inseguretat d’una ciutadania perduda en un laberint d’incògnites i ansietats, i a què només sembla que assisteixen els moviments radicals.
No es pot arreglar el que no es comprèn, però comprendre de debò és molt difícil. Depèn molt més de l’ètica que de la intel·ligència.
Trump fa negocis: torres a Gaza, minerals a Ucraïna i petroli a Veneçuela
Comprendre la desigualtat, per exemple, implica estar disposat a acceptar una redistribució política i econòmica. Una democràcia més horitzontal o una economia social de mercat més sòlida –solucions que servirien per reajustar el sistema– posarien en perill els privilegis de la minoria dominant.
El mateix dilema van afrontar els governs de la revolució industrial. El sistema productiu va afavorir els monopolis, la desigualtat i la corrupció, errors que es van corregir amb drets laborals, lleis antimonopoli i un Estat de dret reforçat.
Trump no vol entendre res perquè no vol perdre privilegis. Sap de sobres que, si són compartits, no són privilegis.
En aquest sentit, no creu que hagi d’entendre Gaza per pacificar-la i reconstruir-la. N’hi ha prou amb acorralar Netanyahu mentre els àrabs fan el mateix amb Hamàs. L’incentiu és molt clar. No és la pau ni la democràcia, sinó pels negocis.
La mateixa regla explica la campanya militar contra Veneçuela. Vol el seu petroli, com George W. Bush va voler el de l’ Iraq el 2003.
Durant molts mesos, Trump va estar a favor de la neteja ètnica de Gaza. Netanyahu l’hi va proposar i ell es va emocionar amb la riviera de la Mediterrània. El que ara intenta no és gaire diferent. La dinàmica és la mateixa: domini i submissió amb afany de lucre sobre els que tenen dolor i mancances. Tant és que siguin veneçolans, ucraïnesos o palestins.
El dia que la reconstrucció de Gaza sigui possible, els gazians seran mà d’obra barata sota un règim colonial, i als veneçolans els passarà el mateix en una democràcia tutelada des de Washington. Els ucraïnesos ja li han cedit bona part dels recursos minerals a canvi que els protegeixi d’un Putin que, tard o d’hora, serà soci del mateix Trump.
La fortuna del president dels EUA ha passat de 3.000 a 7.300 milions de dòlars en un any
La incomprensió i la ignorància permeten a Trump eliminar els paràmetres morals i legals que han permès gestionar la nostra civilització. Al seu món no hi ha lloc per als pobles i els homes iguals.
És un món, sens dubte, terrorífic, però no pas un que no hagi estat derrotat una i mil vegades per la força dels homes que entenen que viure és molt més que sobreviure.
