Hi ha un episodi de la distòpica sèrie Black mirror en què, per una mena d’implant ocular, els ciutadans veuen informació al costat de les persones. De vegades em passa una cosa semblant, però sense implant i a la vida real. Em passa, sobretot, quan veig vells amics i familiars llunyans: veig al costat dels seus caps un numeret, però res definit, de manera que no sé mai amb exactitud la xifra marcada. El número m’indica les vegades que em queden per veure la persona abans d’1. La seva mort i 2. Morir-me jo. I m’angoixava molt. De fet, us ho explico perquè vull compartir aquest bany de realitat que tant de mal em fa, a veure si així se’m fa menys insuportable.
Cada vegada que m’acomiado d’un amic que viu lluny de mi penso que al cap d’un any o dos tornaré a veure’l, i, fins fa poc, gairebé mai no preveia que, potser, podia ser l’última vegada que el veiés. Però, esclar, tampoc no puc acomiadar-me d’ell com si no tornéssim a coincidir mai més. Seria molt incòmode per a l’altra persona. Tants anys aprenent a esquivar el pensament de la mort imminent com per llançar-ho ara tot per la borda! És millor entonar i creure’ns junts un “ fins a la pròxima!”, i semblar feliços.
Si tinc la “sort” de ser conscient de la meva mort, d’acomiadar-me en un llit dels meus, els tocaré molt
Però el feliç numeret... Va aparèixer fa quatre anys, tornant del centre de Ginebra en un preciós tren que travessava els Alps. Tornava de fer classe d’espanyol a una jove violoncel·lista que em pagava per hora la feina corresponent a vuit. Vaig coincidir al vagó amb una amiga de quan vivia a Alemanya onze anys enrere. El numeret era l’u. Una esgarrifança em va recórrer el cos. Només ens quedava una trobada junts. A l’hora d’acomiadar-nos, em va convidar a visitar-la a Essen pel seu aniversari. Però vaig rebutjar la invitació. Em vaig dir que, si la tornava a veure, o ella o jo moriríem just després; que havia d’ endarrerir aquesta trobada fins que la vida em forcés a fer-la.
Des d’aleshores, si deixo la vista una mica perduda quan estic parlant amb algú, m’imagino el número al costat de la seva orella. I una tristesa enorme m’arrabassa. Solc allargar els braços en aquests casos i tocar l’altra persona. Soc molt palpaire. M’agrada abraçar i acariciar els meus amics, així em sento més viu. Suposo que, si tinc la “sort” de ser conscient de la meva mort, d’acomiadar-me en un llit dels meus, els tocaré molt, i potser m’abraço també a tots els objectes que vegi, a veure si així la mort no aconsegueix arrossegar-me. Si això estigués comprovat, cada vegada que emmalaltís m’amarraria els turmells a grans blocs de formigó. Ja que no vull morir-me. Per la raó que sigui, i malgrat tenir-ho tot en contra, no és als meus plans, la veritat. Per cert, la pròxima vegada que ens vegem, si voleu saber el numeret, pregunteu-m’ho. No us cobraré per dir-vos-el. Tot i que, si és un número molt petit, us mentiré i l’augmentaré, vaja, que comenceu a evitar-me i ja no vulgueu veure’m més.
Quina insuportable lleugeresa de l’ésser!