La més ràpida del Congrés
Assegura que veure néixer la Constitució va ser màgic. Després van venir moments intensíssims: l’11-M, la crisi democràtica, la covid... Va ser premi Martí a la taquígrafa més veloç d’ Espanya, i així va veure néixer la Constitució al Congrés i la seva mà ha recollit més de 17.000 discursos, el nomenament de 7 presidents i una infinitat de murmuris, gestos i silencis. No eren temps fàcils per a una dona emprenedora. Les sessions de Rivero eren llargues: “Quan em vaig casar i em vaig plantejar tenir un fill, entrava a treballar a les nou del matí i sortia a mitjanit. No hi havia manera de conciliar”. Va estudiar Dret mentre treballava, pel plaer d’entendre millor el que es deia. Publica Luz y taquígrafa, 50 años transcribiendo la historia de España (Plaza & Janés). Es va jubilar el 2024, ha vist néixer i créixer la democràcia en primera fila.
Recorda la primera frase que va taquigrafiar al Congrés?
Aquell primer dia van passar dues coses que em van fer pensar que m’havia equivocat de professió.
Què va passar?
Em va tocar transcriure Martín Artajo, exministre d’ Exteriors, molt gran, que no vocalitzava. Quan va acabar la comissió, el lletrat es va acostar i jo li vaig dir, mig plorant: “No he entès res”. I em va donar unes quantes frases.
Algun altre contratemps?
Em van cridar l’atenció per portar una mica d’escot. “Com s’atreveix a venir amb aquest abillament!”, em va retreure una procuradora. Jo anava com una monja, l’hi prometo.
Nervis?
La ploma em relliscava, em suaven les mans. Durant anys vaig tenir un somni recurrent: m’havia oblidat les quartilles i em deia: “Tranquil·la, ho apuntes a la mà”, però la suor m’ho esborrava tot.
Va viure en directe l’ocàs de la dictadura.
Sí. El novembre del 1975 es va aprovar la llei per a la Reforma Política. Em diuen ara que allò ja estava pactat. No. Adolfo Suárez i tants d’altres van haver de lluitar. Alguns procuradors no volien anar-se’n: “I nosaltres què fem després?”, deien. Hi va haver molta resistència.
On era el 23- F?
Just en el canvi de torn la sessió es va tallar i no vaig poder entrar-hi. Vaig pensar que la democràcia ens havia durat dos telenotícies.
No se li va escapar mai cap llàgrima?
Em va passar amb la intervenció de Pilar Manjón, mare d’una víctima de l’11-M. Em va tocar profundament, però vaig dissimular.
I algun riure?
Riure no, però somriure moltes vegades. Havia d’abaixar el cap perquè no es notés.
Alguna vegada va pensar “quina llauna”?
Esclar!, però altres vegades acabava el torn i pujava a la tribuna per continuar escoltant meravellada. Ara això no es dona.
Vostè feia alguna cosa més que transcriure 190 paraules per minut.
Sí, recollia gestos, silencis, mirades. Si un diputat es fica la mà a la butxaca i diu “miri què tinc aquí” –com va passar una vegada–, cal descriure-ho. O si li fa el gest que està boig a un altre, també.
Allò era un món d’homes...
Totalment. Quan vaig entrar al cos de taquígrafs, amb 22 anys, eren gairebé tot homes. Ara n’hi ha només quatre. Moltes vegades m’han preguntat: “Això significa que la dona és més ràpida?”. “No –els dic–. Significa constància, rigor i que valem molt”.
Ha patit assetjament?
Sí, dues vegades. En una, un diputat em trucava de nit, panteixant. Horrible. Un altre em va arraconar al Museu del Prado, va intentar besar-me, jo el vaig empènyer i vaig sortir corrent. No els vaig denunciar: no em vaig sentir amb forces, no creia que ningú m’escoltés en aquell món masculí en el qual vivíem.
Algun polític li va demanar de modificar una intervenció?
Sí. Un ministre volia reescriure una frase canviant totalment el sentit. Li vaig dir: “No ho canvio. Si vol que ho faci, haurà de fer una sol·licitud oficial per escrit”. No ho va fer.
La seva anècdota preferida?
Quan Peces-Barba li diu al ministre Boyer –que estava començant la seva relació amb Isabel Preysler–: “Senyor ministre, no li funciona l’aparell”. Ja es pot imaginar la conya. I ho intenta arreglar dient: “L’aparell em refereixo al micròfon”. I més rialles.
Què va observar quan les dones van començar a assumir llocs públics?
Que alguna cosa estava canviant. Les poques dones que hi havia al principi anaven pudoroses, amb colors apagats.Però recordo Pilar Bravo quan va baixar a la tribuna amb una brusa de seda i sense sostenidor. El murmuri de l’hemicicle va ser brutal. També ho vaig apuntar. Era una altra època.
Alguna dona que la impressionés?
Dolores Ibárruri. Quan va presidir la mesa d’edat amb Alberti a la constituent, va baixar vestida de negre, amb el cabell blanc recollit. En poden dir moltes coses d’ella, però veure-la allà amb aquella autoritat em va marcar.
Com ha evolucionat l’ambient a l’hemicicle?
Per mi, malament. Menys cultura, menys respecte. Es busquen titulars, més cops d’efecte que arguments. Avui el Congrés és un plató de televisió.
Quines noves paraules ha recollit?
Cabró, xoriço, pocavergonya, carallot, filoterrorista, hooligan ... Hem passat de saló il·lustrat a taverna sorollosa. Aquestes paraules són ja habituals a l’hemicicle.
Què ha après del poder?
Que el poder deshumanitza. Que l’ego pot més que la raó. Que com més temps s’està en el Parlament, més desconnectat s’està de la gent. Els polítics obliden que el Parlament no representa interessos, representa persones.
