Les sis cabines assignades a les cadenes de televisió van quedar buides. Des d’aquests espais s’ha sentit en repetides ocasions la frase “en viu des del Pentàgon”, pronunciada durant la guerra del Vietnam o la del Golf, en els atemptats de l’11-S del 2001 o, més recentment, amb els bombardejos sobre l’ Iran.
Ja no. Això avui és història. Han quedat buides perquè, en una mobilització d’una unanimitat inusual, sobretot en aquesta època de trinxeres mediàtiques, els periodistes d’una trentena de mitjans que cobreixen la informació al centre de comandament de l’exèrcit dels Estats Units van lliurar les credencials en protesta per les nova regles que restringeixen la seva capacitat de treballar, fins i tot sota amenaces, i van empaquetar les seves pertinences. En la imatge en què se’ls veu marxar hi ha una reminiscència amb la Gran Recessió del 2008, que va dur les finances globals al caire de l’abisme.
Els corresponsals recorden que l’única bretxa la va obrir Pete Hegseth difonent secrets
Aquesta vegada se soscava el dret a la llibertat d’informació des d’un Govern disposat a silenciar els mitjans, sigui amb mordasses a l’estil autocràtic o amb la persecució judicial, en què es reclamen sumes astronòmiques quan no agrada el que es difon.
En aquella crisi financera van guanyar fama les fotografies dels empleats de Lehman Brothers amb caixes de cartró en el moment d’abandonar la seu de Nova York. Aquest cop van ser els corresponsals els que van sortir amb caixes de l’edifici del Pentàgon a Arlington ( Virgínia).
L’escena va tenir lloc dimecres, quan, amb l’única excepció del canal ultra One America News Network, tots els grans mitjans nord-americans, del The Wall Street Journal al The New York Times o The Washington Post , de la CNN, l’NBC, la CBS, l’ ABC a la Fox, es van plantar i van dir no. Aquesta jornada consta com un dels moments de més desafiament dels mitjans a un govern que pretén actuar darrere de la cortina de la fosa en negre.
Les noves regles impulsades per Pete Hegseth, secretari del rebatejat Ministeri de Guerra, el mateix que considera que les dones no estan fetes per al combat o que acomiada o força l’acomiadament dels comandaments no blancs, suposen fortes limitacions a l’accés i plantegen la possibilitat de càstig, inclosa la revocació de la credencial, simplement per recollir informació de qüestions d’interès púbic.
Els advocats que representen les empreses periodístiques han negociat durant setmanes amb l’Administració Trump sobre aquestes restriccions. En va. Aquestes regles signifiquen un canvi radical, en extensió i abast, respecte a les directrius anteriors que l’exèrcit requeria als informadors per obtenir el passi de premsa. L’ Associació de Premsa del Pentàgon, amb 101 membres de 56 mitjans, es va pronunciar en contra de la nova regulació, que lliga de mans a l’hora de provar d’explicar què passa.
La política ara esmenada es va establir després de l’atac del 2001 al Pentàgon, amb el govern del republicà George W. Bush. Amb el canvi es permetia als periodistes transitar per un corredor en què era possible la trobada entre reporters i militars. L’objectiu era fer arribar informació precisa a la ciutadania, el Congrés i els mitjans per entendre els fets sobre seguretat nacional i l’estratègia de defensa. L’objectiu era que corregués informació “sense censura ni propaganda”. Aquelles fonts ara s’han tancat.
Per justificar el que va qualificar de “canvis de sentit comú”, Hegseth, amb el suport de Trump, va oferir una versió totalment errònia del que ha estat la tasca dels periodistes des que va obrir aquest edifici el 1943. Hegseth va insistir que l’únic que havien de fer era lluir la seva credencial, no deambular per zones no autoritzades, i assegurar-se que els que tenen accés a informació classificada facin la feina correctament.
Nancy A. Youssef, corresponsal de The Atlantic , li va respondre que això és el que precisament han estat fent al moure’s pel complex. “Fins on se sap, cap violació de seguretat comesa per un periodista del Pentàgon no ha provocat les noves restriccions”, va afirmar. “La violació més important a la seguretat nacional des que Hegseth va entrar en aquest edifici la va fer ell posant informació sensible a Signal, una aplicació no governamental, i compartint-la amb el director d’aquest mitjà”, va recordar.
Els informadors van coincidir que no els callaran i no defalliran en la tasca. Quan abandonava el Pentàgon, un dels corresponsals va penjar un cartell: “El periodisme no és un crim”. Excepte en les dictadures.
