Un dels punts centrals de l’acord entre PSC i ERC que va fer possible, l’agost del 2024, la investidura del socialista Salvador Illa com a president de la Generalitat va ser la implementació d’un sistema de finançament singular per a Catalunya. Un any enrere, els republicans presentaven aquest sistema com quelcom inspirat en el concert econòmic de què gaudeix el País Basc. Però les previsibles protestes d’altres comunitats, incòmodes davant la possibilitat que Catalunya veiés millorades en exclusiva les seves condicions fiscals, van fer que el Govern central presentés la proposta com a extrapolable a la resta d’autonomies. Aquesta anunciada extensió dels beneficis fou una manera assenyada de conjurar les hipotètiques acusacions per discriminació.
Aquells acords, que van franquejar a Illa les portes de la Generalitat, han experimentat un ritme de compliment que, segons els republicans, resulta decebedor. Les converses entre les parts han continuat des d’aleshores, però s’han desenvolupat amb discreció i sense que afloressin progressos satisfactoris per a ERC. Fins ara, el descontentament republicà ha semblat ser suportable. Però el lògic interès d’ Illa per aprovar els pressupostos catalans ha donat als d’ERC una nova ocasió per pressionar el Govern, assenyalant que, si no s’aconsegueixen avenços tangibles cap al promès finançament singular, el PSC no ha d’esperar el seu vot per als comptes, i potser tampoc el PSOE per a l’aprovació dels pressupostos de l’ Estat.
La negociació entre republicans i socialistes progressa amb discreció i cert optimisme
Aquesta demora no respon, aparentment, a la voluntat dels socialistes catalans, que veurien de bon ull la materialització del finançament singular. Respondria a altres factors, entre els quals destaquen les resistències que pugui trobar tal proposta a la maquinària de l’ Administració central, fins i tot en el supòsit que es trobés la fórmula adient per fer-la possible de manera satisfactòria tant per a Catalunya com per a la resta de les autonomies. I, en el costat d’ERC i Comuns, òbviament, l’interès perquè el finançament singular prosperi no és menor, com ho va demostrar, el passat dia 9, el blindatge que van fer en el Parlament de Catalunya els partits responsables de la investidura d’ Illa de la seva aposta per la negociació del nou model de finançament... Una altra cosa molt diferent és que, efectivament, la concreció d’aquella fórmula per a la reforma sigui d’una complexitat notable.
Una operació d’aquesta naturalesa, el progrés de la qual requeriria, entre d’altres reformes, la de la llei de Finançament de les Comunitats Autònomes, és certament difícil. Però aquesta no és raó suficient per no intentar dur-la a terme. Perquè és un fet innegable que el finançament que reben diferents comunitats, entre elles Catalunya, és manifestament millorable. Perquè els acords polítics, com per exemple els que van propiciar la investidura d’ Illa, comprometen els qui els contreuen i els exigeixen el seu compliment. I perquè el procés de pacificació política a Catalunya, al qual amb àmplia visió de futur i de manera tan profitosa han contribuït socialistes i republicans, sembla ara abocat a assolir una resposta positiva per a aquesta qüestió.
ERC relaciona el suport als comptes d’Espanya i de Catalunya amb els avenços en finançament
En cercles polítics es perceben, a més de les dificultats venidores, notes optimistes. Illa no perd ocasió per afirmar que és la seva ferma intenció complir amb la paraula donada un any llarg enrere. El president del Govern central, Pedro Sánchez, ha recordat recentment que ja havia arribat el moment de procedir a la renovació del sistema de finançament autonòmic. Altres fonts socialistes assenyalen que la negociació avança, i que és propòsit de María Jesús Montero, vicepresidenta primera del Govern central i ministra d’Hisenda, deixar encaminada la reforma, abans d’abandonar l’ Executiu per preparar la seva candidatura a la presidència de la Junta d’ Andalusia, en les eleccions previstes per a l’any que ve; per més que, calendari en mà, tot indica que, en el millor dels casos, podria ser qui la succeís, i no pas ella, la persona encarregada de rematar la feina.
Davant aquest horitzó no cap sinó apel·lar a la voluntat política dels qui han de fer possible la reforma. Els beneficis que per a Catalunya, i per al conjunt d’ Espanya, han tingut els esforços a favor del diàleg entre socialistes i republicans són evidents. El diàleg no va ser, per cert, senzill quan va començar a trenar-se. I encara que ara tampoc no ho sigui, s’ha d’afrontar amb plena confiança en les seves virtuts i en l’obtenció dels seus anhelats fruits.