Una ciutat de barraques creix lentament al barri de la Sagrera. En aquesta zona de Barcelona sempre hi havien brotat infrahabitatges, però mai tants com ara. En aquests moments els refugis voregen el centenar. De vegades és difícil comptar-los, diferenciar-los. El cor d’aquest gran poblat s’aixeca davant les obres de l’estació ferroviària d’alta velocitat, i últimament també s’escampa pels voltants, a banda i banda, com si brotessin barris perifèrics. Tard o d’hora les màquines escombraran totes aquestes construccions, i tota aquesta gent que d’alguna manera viu aquí haurà de marxar a un altre lloc. Tard o d’hora les administracions hauran de decidir què fan amb aquestes persones. Moltes ja estan acostumades que les facin fora. Amb prou feines encongeixen les espatlles quan els pregunten pel futur. Aquí s’hi erigirà el parc més gran de Barcelona, desenes d’habitacions d’hotel, milers d’habitatges, equipaments, comerços...
L’Abdel fa almenys un parell d’anys que viu als voltants de la futura estació. Fa pocs mesos va abandonar la cabana que tenia al cor de la ciutat i es va traslladar a l’altra banda d’una de les tanques de les obres en marxa perquè alguns dels seus nous veïns li van robar la ferralla diverses vegades. Va plantar la tenda en un racó entre dos murs, i la va cobrir amb unes lones. Hi arribes després de baixar per un terraplè ple de deixalles. Per no relliscar amb les escombraries t’has d’agafar a uns ferros rovellats. “És que alguns dels últims a arribar de vegades et roben. Molts es van posar a prop d’aquell pont –diu assenyalant cap al pont del Treball Digne, cap a un solar repoblat aquests últims mesos, cap a un dels futurs extrems del que serà el parc més gran de Barcelona–. Cada dia ve més gent. Aquí estic més tranquil. Un dia d’aquests netejaré el voltant... Aquí hi ha coses que es poden vendre”.
Com una ciutat que no para de créixer, el poblat es divideix en barris, uns més mísers que d’altres
De tota manera, en aquesta ciutat no et pots instal·lar on vulguis. Unes quantes persones ronden pels voltants, i a les nits dormen en matalassos amagats en uns jardins darrere d’unes dependències municipals. Si et vols muntar una barraca aquí necessites el consentiment dels altres, dels veïns que et quedaran més a prop. Una vegada tinguis la seva confiança, pots agafar quatre fustes... Els més reservats, discrets i recelosos són els gitanos d’ Europa de l’Est. Es concentren en famílies principalment en tres petits solars tancats. Són realment els veïns de la que vindria a ser la zona alta d’aquesta ciutat, els que fa més temps que són per aquí, els que ja han convertit tot això en la seva manera de viure. Les seves barraques són les més grans i arreglades; algunes tenen plaques solars i taules de jardí, joguines infantils i testos amb plantes, cuines i porxos...
I al voltant s’hi erigeixen una trentena de construccions adossades precàries, molt petites, tot just quatre parets i un sostre, per a una o dues persones cadascuna. Hi viuen sobretot homes joves d’origen magribí. Diuen que no tenen ni aigua, ni electricitat, ni gas... Malgrat tot, procuren que el voltant dels habitacles tinguin un aspecte digne. Encara queden uns quants paràgrafs per a les escenes més luctuoses. “La policia ve de tant en tant –afegeix l’ Abdel–, sobretot quan investiga un robatori o alguna cosa així, a preguntar-nos, i si et veuen una bombona de butà se l’emporten, per seguretat. També venen dels serveis socials, sovint, i prenen notes. Molts tenen una persona encarregada”. Alguns s’espavilen amb un càmping gas. Dos homes prenen el te asseguts en cadires de plàstic.
Tard o d’hora les administracions hauran de decidir què fan amb aquestes persones
L’Abdel, de 36 anys, de Fes, al Marroc, amb el padró, el passaport i el permís de residència caducats des de fa anys, diu que ja són tants d’aquí que es dediquen a buscar ferralla que cada dia ha de pedalar una mica més per trobar alguna cosa que valgui
la pena. “La culpa és del consolat, que no t’ajuda a renovar el passaport. Així no hi ha manera de trobar una feina normal”. L’Abdel mostra diversos títols de cursos de formació. “Amb la ferralla un bon dia guanyes 50 euros i un altre gairebé res, i així no pots pagar cap habitació. La meva mare em diu que aguanti, que al final me’n sortiré”. Un bon dia potser trobes un rotlle de coure i el vens a sis euros el quilo i un altre per un munt de trastos no et donen més de 20 cèntims. “Després t’ho gastes tot al supermercat en menjar preparat, perquè no pots cuinar, i en un cafè amb llet calenta”. L’Abdel es dutxa cada dia a la platja, i també hi fa la bugada.
La gent que viu, passeja i aparca als voltants corrobora que tot això no fa res més que créixer, i arrufa el nas. Als consultats, el que més els molesta és trobar-se tota l’estona amb tanta misèria. A l’altre extrem, sota el pont de Calatrava, hi trobem els muntatges més descoratjadors. Un home amb les pupil·les de la mida de l’ull d’una agulla diu ben lànguid que sí, que allà tots s’entenen, que al costat fins i tot hi tenen una font. “Papers? Jo? No, no –respon arrossegant les paraules, amb un deix molt opiaci–. Amb totes les coses que tinc amb la policia a mi no em donaran mai els papers”. Mentrestant l’ Abdul diu que no vol aparèixer en cap fotografia, que li va dir a la seva mare que viu en un pis com Déu mana, que li fa vergonya. En Yassen, en canvi, es mostra més trempat. “És que ara he de marxar –intervé un noi d’uns vint anys amb un aspecte molt pulcre–. No, no tinc papers, però faig mudances i coses així”. “Jo també tinc algunes coses pendents –reconeix l’ Abdul–; a veure si me les trec de sobre i surto d’aquí... Moltes gràcies per la vostra visita! Torneu quan vulgueu”. I, com a regal hospitalari, ofereix unes varetes d’encens.
