Cap ciutat atractiva no té la fórmula que eviti la devastació comercial del seu centre històric. París, la inventora dels grans magatzems, dels passatges coberts o dels bulevards amb botigues, tampoc no ho ha aconseguit. A la capital francesa, la taxa de locals comercials buits del centre s’ha multiplicat per dos els últims 20 anys, segons l’observatori Codata.
Angoixada per tot això i decidida a infondre vida a les botigues mítiques que encara sobreviuen, la periodista parisenca resident a Barcelona Charlotte Pavard ha recopilat al llibre autoeditat Paris, 20 boutiques mythiques una sèrie d’aventures comercials que mereixen tenir continuïtat. Bé, més que no pas merèixer, haurien de poder sobreviure perquè certa idea que tenim de París es continuï ajustant a la realitat.
Ara només falta que el caminant aixequi la mirada del mòbil, l’autèntic aparador dels nostres dies
No només apareixen en aquesta guia establiments més o menys coneguts pel visitant habitual, com l’històric taxidermista Deyrolle de la Rue du Bac o la llibreria Shakespeare & Company, sinó altres petites joies que per la seva atmosfera i encant tenen el mèrit d’introduir el comprador en una novel·la de Zola o Balzac. Com el proveïdor de colors Sennelier, la llibreria de viatges à l’ancienne Ulysse o la botiga Maille, que ven mostasses tirades del sortidor. Compte, l’autora adverteix que algunes d’aquestes boutiques poden no tenir una llarga vida assegurada al davant.
Les causes d’aquesta tendència són globals. La venda en línia (com abans els grans magatzems) desertitza les botigues, el turisme a granel uniformitza els paisatges comercials, els relleus generacionals no són sempre possibles, els lloguers es descontrolen i s’estén per tot arreu la sensació d’inseguretat. Encara que a les estadístiques baixin efectivament els delictes, factors com el deteriorament generalitzat de la salut mental i l’impacte de drogues com el fentanil eleven la percepció de perill als carrers.
Marina Bover i l’artistaMónica Rikića labotigaAtelier de Ballerinas
Per tot això, té alguna cosa d’heroic continuar aixecant la persiana d’una botiga als centres històrics, en un context en què continuen desapareixent lentament però inexorablement els locals mítics, així com aquells que no tenen tant d’encant perquè són més recents però que amb la seva presència contribueixen que hi continuï havent vida social de barri als nuclis antics.
Hem defensat aquí que la cultura no només no gentrifica barris com Ciutat Vella, sinó que evita que es converteixin en monocultius turístics, ja que genera activitats que conviden veïns d’altres zones de la ciutat a desplaçar-s’hi. Cultura de teatre, d’art, de música, de cinema, de llibreries i de plaques que assenyalen on van viure els escriptors que ens agraden. És a dir, aquella cultura que no és d’aparador, malgrat que això no implica que no pugui exhibir-se en aparadors.
Perquè l’aparador dels grans magatzems va anticipar el museu modern. El vidre pla i les millores en la il·luminació van popularitzar en el passat el costum d’ensenyar objectes perquè d’altres els veiessin. La relació entre l’aparador i l’art va tenir després continuïtat, més enllà de les novel·les realistes franceses. Dalí i Warhol ja van intervenir en comerços de Nova York. Que és el mateix que ara fan els artistes convocats altre cop per la plataforma Hänsel i Gretel de Fèlix Riera i Llucià Homs i Barna Centre, amb suport de l’Ajuntament (amb l’impost turístic), als aparadors de 40 botigues de Ciutat Vella.
La relació inclou artistes amb obra pictòrica i d’altres que desenvolupen la seva feina en entorns audiovisuals o tecnològics, com ara Joan Fontcuberta , Mónica Rikić, Núria Güell , Lúa Codercho Daniel García Andújar. És a dir, un front ampli d’artistes acudeixen (fins al 31 d’octubre) a la crida d’unes botigues que també volen ser museu.
I el públic? Estan convidats a degustar aquest art els caminants de tota condició, si és que encara queda algú que vagi pel carrer sense mirar el telèfon mòbil, que és l’aparador dels nostres dies.
