Un crim en un convent de clausura. Un verí. La capitana ( Alfaguara) de Susana Martín Gijón (Sevilla, 1981), fa olor d’ El nom de la rosa . S’hi inspira, com admet l’autora. Fins i tot en la voluntat de mostrar una intenció literària. Però ni de bon tros n’és una còpia.
Martín té el seu propi discurs, la seva pròpia història ambientada el 1585 –dos segles més tard que el relat d’ Eco– en una Granada més aviat decadent, força anys després de la reconquesta cristiana, de l’obligació als que professen la fe musulmana de convertir-se i de la rebel·lió de les Alpujarras, que va deixar tota la zona en una situació paupèrrima. I més encara després de les deportacions i expulsions dels moriscos.
“A la novel·la hi ha una certa indignació, perquè a Anna de Jesús no se l’ha reconeguda prou”
És en aquest escenari que l’escriptora converteix dos personatges històrics en detectius ocasionals: sant Joan de la Creu i la beata Anna de Jesús. Ella és La Capitana del títol del llibre.
Els dos paladins de la reforma teresiana de les carmelites descalces han de fer front a l’aparició d’un cos inert al convent. Un cadàver irreconeixible per la gran quantitat de nafres que li cobreixen la cara. I un cadàver sorprenent, perquè malgrat la manca de bombatge sanguini manté una robusta erecció al penis que escandalitza.
Aquest miracle penià i les nafres serviran poc després, no per saber qui és l’assassí, però sí com a pista per esbrinar la que sembla la causa de la mort: la cantaridina, una substància que actua com a viagra natural i que s’extreu de la cantàrida –la mal anomenada mosca verda–, però que en dosis altes és un component mortal. És l’erecció, altra vegada, com a anunci de la mort, com passa amb Tyrone Slothrop, aquell personatge de Gravity’s rainbow , de Thomas Pynchon, a qui se li aixeca cada vegada que s’acosta un coet V2 nazi.
El llibre està ambientat a Granada. La seva anterior novel·la, La Babilonia, 1580 , publicada fa dos anys, era a Sevilla. Malgrat que Martín ja tenia el bagatge de deu novel·les negres més sota la seva firma, aquesta va ser la seva primera de caire historicocriminal.
La Capitana té un rigor històric encomiable (l’escriptora es va passar dos anys d’estudi), al marge que es permeti la llicència de ficcionar els dots detectivescos de Joan de la Creu i Anna de Jesús. És un recorregut fidedigne per la Granada del segle XVI, amb edificis i llocs encara presents: Reial Cancelleria de Granada, la plaça Nueva i la Bib-Rambla (dos espais llavors testimonis d’execucions públiques), la Casa de los Tiros, o el monestir de Sant Jerònim. I, esclar, el convent de Sant Josep, escenari principal de la novel·la.
El convent continua sent de clausura. Per documentar-se, Martín no es va estalviar esforços per ser rebuda per les monges. Li va costar Déu i ajuda, però se’n va sortir. “Vam xerrar i vam agafar confiança, fins al punt que em van deixar tocar relíquies”, explica l’autora. Va visitar fins i tot les golfes, l’espai on Joan de la Creu feia missa per a les monges carmelites, tot i que no és visitable (de fet, res no ho és al convent). “[Les monges] hi pugen una sola vegada a l’any: l’1 de gener per fer una xocolatada; una tradició que tenen...”, explica Martín.
Joan de la Creu és un dels personatge principals, però molt més ho és Anna de Jesús. “A la novel·la hi ha un cert sentiment d’indignació, perquè a Anna de Jesús no se l’ha reconeguda prou”, diu l’autora. La història que desenvolupa al llibre adquireix també un cert to de denúncia, alhora que reivindicatiu, perquè “el convent era refugi de les dones, era l’únic lloc on podien tenir més autonomia i cultivar-se intel·lectualment”.
Martín ha rebut ja un bon grapat de premis per les seves obres. En aquesta darrera, més enllà de l’argument, l’autora destaca per la seva intenció literària, un tret poc freqüent en el gènere negre que combina amb un predomini de les frases curtes –en un llibre de més de 400 pàgines– molt superior a la presència de les frases llargues, subordinades i imbricades, que ofegarien el lector. Tot plegat configura un estil propi que la fa reconeixible. I aquesta virtut és un premi per al lector i un valor per a Martín.
