On no funciona el mètode, que ingressi el caos, una màxima que el mestre del control, Johan Cruyff, va aplicar sense gens de pudor. A aquesta contradicció estètica, provocada per la urgència de guanyar partits en situacions crítiques, se li va penjar un nom: Alexanco, un central fort, amb ofici, dominant en el joc aeri. Si Cruyff no trobava impediment per convertir el Barça en l’Everton, per citar un clàssic del vell futbol anglès, tampoc Flick. En última instància, va recórrer a Araújo, el típic central de tota la vida, per buscar una solució d’emergència a un partit que anava directe a l’empat, ni més ni menys que en vigílies de la visita al Bernabéu. El cas és que Araújo va complir la seva part. Al minut 92 va marcar el gol de la victòria contra una gran versió del Girona, que va perdonar un carràs d’ocasions al primer temps.
No és novetat el paper d’ Araújo en aquesta mena de partits. Des que va començar a freqüentar el primer equip es va ocupar del paper de rescatador, amb bastant èxit, per cert. El seu cossàs i la facilitat rematadora de cap conviden als centres des dels costats. És un Alexanco del segle XXI que Flick es va veure en l’obligació de fer servir perquè el partit estava escrit en xinès per al Barça. Cal dir, en honor al central uruguaià, que va marcar un gol de gran davanter. Es va avançar al defensor que el marcava i va col·locar la pilota al costat del pal més allunyat del porter. Gazzaniga, formidable al segon temps, va comprendre a l’instant que la rematada d’ Araújo no tenia resposta.
Araújo va arreglar el drama, malgrat que no evita les sospites: el Barça ranqueja
Arribats a aquell punt del partit, feia temps que Pedri i Lamine no eren al camp. Tampoc no hi hauria de ser Hansi Flick, expulsat un parell de minuts abans del gol, víctima d’un rampell amb l’àrbitre. Es va dirigir al túnel dels vestidors, però va celebrar el gol marcant-se un parell de botifarres que tindran un considerable recorregut mediàtic abans del clàssic. En la seva desproporcionada reacció es va constatar l’angoixa que el partit va generar a Flick, a l’equip i a l’afició. Fins i tot es va sentir algun xiulet als últims minuts del primer temps, caracteritzat per dos meravellosos gols –un, el de Pedri, d’una exquisida delicadesa, i l’altre, el de Witsel, per l’acrobàtic de la rematada– i la sagnia defensiva del Barça, exposat a una onada de contraatacs, com a la recent derrota contra el Sevilla.
Amoïnat per les lesions de davanters i migcampistes d’atac, Flick va incloure Lamine a l’equip titular i va col·locar el jove Toni Fernández a la punta. De Jong va avançar la posició. Casadó va formar tàndem amb Pedri. En la defensa va presidir la normalitat – Koundé, Cubarsí, Eric Garcia i Balde–, si es pot parlar de normalitat. A hores d’ara ningú no sap quina és la defensa titular del Barça. Està en fase constant de rotació.
Espectacular xilena deWitsel, que va aconseguir un dels gols de la temporada
El Barça venia amb una estocada dels dos partits anteriors. El PSG el va deixar pensant i el Sevilla va aprofitar la sobtada pèrdua de confiança. Va jugar bé fins al primerenc gol de Pedri –“si no trobo ningú a qui passar, passo la pilota a la xarxa”– i després es va desplomar, metrallat pel Girona, ràpid i precís en els nombrosos contraatacs que va dibuixar, enmig de la confusió defensiva del Barça, que se’n va anar al descans amb l’aspecte d’un zombi.
El primer temps va explicar l’enorme fragilitat defensiva actual de l’equip. El segon va manifestar més la rebel·lia al fracàs, i això no és poca cosa, que la rellevància del seu joc. Davant la pressa per la jornada de la Champions i l’enfrontament amb el Madrid, Flick va canviar aviat Pedri i Lamine i va acabar a la tremenda. Va abandonar el mètode cartesià per la tan recordada variant Alexanco que feia servir Cruyff. Va entrar Araújo i va arreglar el drama, tot i que no evita les sospites.
El Barça ranqueja.