L’embriagadora aroma de l’eufòria i l’energia després de la victòria encara impregna l’atmosfera del quarter general del Sabadell a la localitat barcelonina de Sant Cugat del Vallès. A les portes de la seu operativa, Josep Oliu i César González-Bueno, president i conseller delegat del banc, respectivament, van rebre divendres un bany de masses celebrant l’èxit de la seva resistència. Joia postmoderna que resumeix el contrast de paradigma amb les concentracions de protesta a l’entrada de les fàbriques.
Tot i això, després dels festejos de rigor, la realitat s’acabarà imposant i el veterà banc vallesà, sense solució de continuïtat, haurà de posar fil a l’agulla per apuntalar les bases que assegurin la seva continuïtat en solitari i en condicions de sobreviure a la competència.
El mantra d’aquests dies és que el millor nucli accionarial de referència el conformen els milers i milers de petits accionistes, que negant-se a anar a l’opa del BBVA han desbaratat l’amenaça de desaparició.
Tot i això, aquest relat entre èpic i pintoresc serveix de poc a les despietades aigües del món financer. El Sabadell requerirà un escut que el protegeixi de futurs assalts no desitjats, com el que han superat recentment. Malgrat que és fàcil presumir que durant un temps hi haurà pocs candidats disposats a llançar-se a una operació semblant, després del fracàs del BBVA, la treva és temporal.
Ana Botín, presidenta del Santander
Sens dubte, qui s’ apuntés a un assalt semblant hauria de pensar a oferir preus molt més alts que els insuficients oferts pel banc d’origen basc. Per descomptat, no se n’entreveu cap d’espanyol. I els competidors estrangers amb prou recursos saben que els problemes polítics serien encara més grans que en el cas de l’operació acabada de fracassar. Les operacions transnacionals són una rara avis al mercat financer europeu i internacional.
Tot i això, no seria raonable exposar-se a l’agitada irrupció d’un perillós esqual financer. I Oliu i els seus ja han demostrat àmpliament que són conscients de la situació. A més de per protegir-se, el Sabadell necessita accionistes de referència per emprendre les seves apostes estratègiques. Augmentar de mida és condició insuperable per oferir crèdits en condicions interessants a aquesta mateixa base de clients/accionistes que formen la base social i el seu mercat natural. En el capitalisme, encara més en el financer, el creixement és una de les primeres lleis de l’existència i de la supervivència.
Ja abans de l’opa, Oliu va explorar operacions corporatives, de fusió, a diferent profunditat, amb entitats com la malaguenya Unicaja, que presideix José Sevilla, o el gallec Abanca, en aquest cas encapçalada per l’hispà/veneçolà Juan Carlos Escotet.
Res no va sortir, però podrien ser expedients a reobrir ara que la legislació no imposa als gestors del Sabadell la passivitat que regeix quan és viva una opa.
El Santander podria tenir un paquet al Sabadell com La Caixa fa 25 anys?
Oliu, el veterà banquer, no s’ha limitat a aquestes operacions de manual, a buscar possibles fusions. També ha sondejat possibles inversors disposats a crear aquest nucli dur. Ja en va sondejar abans de l’opa, ja deu revisar l’agenda per reactivar els contactes.
Tot i això, aquestes alternatives tenen problemes. A la primera, Unicaja, la fusió donaria a la fundació que té el 30% del banc malagueny, el control del fusionat. I no parlem d’ Abanca, on el president en té més del 90%. I no es tracta d’haver tancat una brillant campanya per defensar la independència del banc per acabar cedint les regnes a un tercer. I sense donar diners a l’accionista.
Tot i que hi ha alternatives, algunes de les quals ja explorades amb èxit en el passat pel banquer vallesà. Els primers anys d’aquest segle (2000-2006) el Sabadell va tenir La Caixa de Josep Vilarasau com a primer accionista, amb un 15%, precisament perquè no li passés el que ara ha passat amb el BBVA. No es van entendre gaire, però l’entitat d’estalvi va complir el seu paper i va sortir amb grans plusvàlues del banc vallesà.
Ara, Criteria, el braç financer de La Caixa i primer accionista de Caixabank, no va per feina, té una altra estratègia d’inversió. I, a més, les relacions entre Isidre Fainé, president de La Caixa i de Criteria, i Oliu estan congelades des de fa anys. Precisament, una fusió fallida va deixar les coses malament entre tots dos. I continuen així.
El Sabadell està valorat en borsa en uns 15.000 milions d’euros, un 15% del capital equival a 2.250 milions, i a Espanya hi ha pocs operadors amb aquesta capacitat d’inversió. Menys al món financer, on el nombre de bancs rellevants ha quedat reduït a tot just dos. Descartada Criteria, tan sols queda el Santander d’ Ana Botín.
Cal preguntar-se, aleshores, en aquest sentit: el banc d’origen càntabre podria exercir aquest paper d’àncora accionarial del Sabadell mentre defineix el seu futur, com va passar amb La Caixa en el passat? Ja li ha donat un cop de mà contra l’opa, probablement decisiva, comprant-li el TSB britànic a un preu de pel·lícula. Per exemple, prenent una participació significativa, del 15% o el 20%, acompanyant altres inversors amb diversa capacitat econòmica.
Sense participar en la gestió i eludint incompatibilitats i problemes de competència. Per al banc de Botín seria una simple participació financera, disponible per a la venda.
Amb un accionista àncora d’aquestes característiques, el Sabadell es podria concentrar en el seu desenvolupament i creixement sense estar pendent amb la cua de l’abordatge d’algun agressiu bucaner. I tindria el suport d’uns accionistes que asseguressin el seu múscul en cas de necessitar ampliar capital per emprendre adquisicions.
Per Oliu és complicat emprendre fusions que cedeixin el control del banc
Fins i tot per reprendre fusions ara complicades, com la d’Unicaja. Especulacions que a partir d’ara ocuparan banquers, financers i inversors.
