Hem entrat en el segon quart del segle XXI i res del que passa al món té a veure amb el que estava previst. A què juga la història? A quina mena de farsa assistim? Però és la història, vegeu el passat amb nostàlgia o amb enfuriment.
El cert és que no podem deixar de mirar enrere, tret que no vulguem veure més que el que tenim davant. Però més enllà del que el passat ens fa sentir i pressentir hi ha el problema de la dificultat de treure’n una conclusió i pronosticar el futur. Hem après de la pandèmia de la covid? Tornarem a rescatar els bancs dels rics com el 2008? Retornarà el feixisme?
Vegeu Israel i la seva política avui: com si no haguessin existit la destrucció del Temple, la matança dels innocents, el setge de Massada, la diàspora, els pogroms, la Xoà. De víctimes a victimaris: l’holocaust invers de Gaza. En poso dos casos més. Un, el de tres dates clau després de la Segona Guerra Mundial. De què han servit els acords de Bretton Woods, els judicis de Nuremberg i la Declaració dels Drets Humans? De no gaire, avui, amb la inestabilitat comercial i financera, les simpaties feixistoides o per Hamàs i el populisme il·liberal que se somriu de la democràcia. I l’altre cas: la caiguda del mur de Berlín. Rússia i Occident enfrontats un altre cop.
Lee tambiénLa sortida alegre
Quanta raó en la mirada de l’“àngel de la història” que Paul Klee va dibuixar i Walter Benjamin va conservar. Mira atònit a banda i banda, i obre les ales volent escapar. A la universitat hi ha l’assignatura filosofia de la història. Jo no la sabria explicar. No hi ha una filosofia de la història: aquesta és l’única filosofia de la història. És clar que podem estudiar el passat i ho hem de fer; recordar-lo, interpretar-lo, intentar aprendre’n. Però una cosa és el coneixement de la història, i si es vol la consciència històrica, i una altra és la història mateixa, els fets de la història. La història no té una filosofia. No la guien la raó ni l’esperit; ni les lleis dels homes ni crec que de la providència. No em parlin del “sentit històric” ni del “costat bo de la història”.
Filosofarem sobre la història per no extreure’n ni una lliçó última ni un vaticini. La història no és predictible; la vanitat, la supèrbia i l’estupidesa del ser humà, sí. I que sempre hi haurà homes i dones lliures i valentes, també. Però això no és la història, sinó la naturalesa humana; la moral. Es pot creure en l’ésser humà, o en Déu, però no en la història.