Els últims temps, Europa és objecte d’humiliacions diverses, especialment per part del seu soci americà. Sense voler ser exhaustius, es podria esmentar: la intervenció del vicepresident dels Estats Units, a Múnic, instant-nos a “respectar la llibertat d’expressió”, i posicionant-se a favor de l’extrema dreta; l’actuació increïblement vergonyosa del secretari general de l’OTAN amb el president Trump; la submissió aparent de Von der Leyen i de Keir Starmer per reunir-se amb Trump al seu camp de golf d’ Escòcia; l’absència d’Europa en les converses entre Trump i Putin sobre Ucraïna; l’escena penosa de sis “importants” representants europeus alineats per escoltar Trump al despatx oval; l’afirmació reiterada que “Europa ens roba”; la reprimenda indigna patida pel president d’ Ucraïna al mateix despatx; l’absoluta irrellevància europea en la guerra de Gaza, amb conseqüències patètiques i inhumanes...
Aquesta sèrie d’afronts nombrosa –amb una càrrega de vergonya, pròpia i aliena– menyscaba severament la nostra dignitat com a ciutadans europeus, excepte –aparentment– la de l’extrema dreta, que assumeix amb entusiasme una relació servil amb el seu germà gran ideològic. El més greu, però, és que tals afronts posen de manifest la falta de respecte amb què ens perceben i anticipen –de fet– el futur que ens espera si no avancem decididament cap a la unió política europea, els Estats Units d’Europa.
Si optem per ser un actor geopolític sobirà,disposat a prendre la seva destinaciódestí a les seves pròpies mans i capaç de parlar-los de tu a tu als EUA i a la Xina, en algun moment, quan es donin les condicions adequades, en algun moment caldrà reprendre el diàleg amb Rússia
Vegem-ho amb més detall: a la guerra d’ Ucraïna hi ha una divergència escandalosa entre els responsables (per aquest ordre, Rússia, els Estats Units i l’Unió Europea; aquesta, per la falta d’independència) i els perdedors ( Rússia i l’Unió Europea, a més –dramàticament– d’ Ucraïna). Els Estats Units hi han contribuït i hi contribuiran molt menys que Europa i han redirigit el flux comercial i energètic cap al seu territori, a més de l’armamentístic, en detriment nostre. Una cosa semblant es pot dir de la guerra de Gaza: és prou probable que després del conflicte, en què la nostra responsabilitat ho és per omissió i impotència, sigui Europa qui hagi d’assumir-ne l’esforç de la reconstrucció. En síntesi, el repartiment de rols és absolutament asimètric: qui paga més és qui mana menys (en contra del que diu un conegut refrany català), a diferència del que ha ocorregut en el passat recent.
Tot i això, el destí no és inexorable. La “dolça decadència europea” a què ens veiem abocats es pot revertir amb realisme i rigor, humilitat, esforç, coratge i determinació. Recuperar la dignitat perduda, impulsant un projecte de futur portador d’esperança, el de la Unió Política Europea, requereix: reafirmar els principis, els valors europeus, el respecte a l’ Estat de dret, el multilateralisme, la vigència del dret internacional, l’humanisme, la cohesió social, el respecte i la llibertat; aconseguir la plena sobirania en un ordre multipolar, evitant la dependència, la submissió i la irrellevància, i preservar el nostre model civilitzatori; finalment, elaborar conjuntament una estratègia adequada i cenyir-nos-hi, ja que tenim els coneixements i els recursos suficients per fer-ho (i experiències positives al nostre favor, com la de l’Airbus).
Sense voler afegir més dramatisme a una situació objectiva de risc com la que vivim, és important ser conscient que el temps no juga al nostre favor. Continuar igual, mantenir l’actual inèrcia d’acords mínims i consensos fràgils, ens conduirà progressivament i inexorablement a la irrellevància i al vassallatge irreversible dins d’un àmbit geopolític en què tindrem el paper de colònies modernes. Si això és el que els europeus assumim voluntàriament i conscientment, no hi ha cap problema des d’un punt de vista democràtic. Si no és així, i no reaccionem, ens mereixerem el que ens passi. Al màxim a què podrem aspirar és a salvar una mica la cara, que ens humiliïn amb més delicadesa.
Lee tambiénCom es pot aconseguir la unió política de la UE
Si finalment optem decididament per ser un actor geopolític sobirà, disposat a prendre el seu destí a les seves pròpies mans i capaç de parlar de tu a tu als EUA i a la Xina, en algun moment, quan es donin les condicions adequades, caldrà reprendre el diàleg amb Rússia. Tret del cas improbable que la seva vocació a llarg termini sigui convertir-se progressivament en vassall de la Xina, pot tenir sentit plantejar-se la incorporació al bloc europeu, a la casa comuna europea. Ni Rússia ni cap altre país europeu per separat té realment la capacitat de participar en peu d’igualtat en el diàleg amb la Xina i els Estats Units. Per això la pertinència del projecte comú, no menys viable que el que va permetre la creació de l’embrió de la futura Unió Europea gràcies a l’esforç i a la visió de potències que havien estat enfrontades recentment en un conflicte terrible.
Arribat el moment (que no arribarà sol: caldrà treballar-lo), caldria convocar la “conferència per a la pau i el desenvolupament a Europa”, oberta exclusivament als països europeus, incloent-hi Rússia i Turquia, per abordar el nostre futur comú, construint democràticament els fonaments de la Casa Comuna Europea.
Treva i Pau
Treva i Pau, format per Jordi Alberich, Eugeni Bregolat, Eugeni Gay, Jaume Lanaspa, Carlos Losada, Josep Lluís Oller, Alfredo Pastor, Xavier Pomés i Víctor Pou